El granger que va acabar controlant 15.000 milles del ferrocarril dels Estats Units

Hi ha un concepte dins de la historiografia empresarial americana que és el de robber barons. Es refereix a tota una sèrie d’empresaris de finals del segle XIX que van construir els seus imperis traient profit d’una època de capitalisme salvatge i fent servir pràctiques considerades poc honorables. En aquesta sèrie hem parlat d’algun d’ells, com és el cas de John Jacob Astor, Andrew Carnegie, Cornelius Vanderbilt o Leland Stanford, i ara parlarem d’un gran magnat dels ferrocarrils, Jason Jay Gould, també inclòs sovint en aquest grup.

El nostre protagonista va néixer en una família de grangers pobres i ben aviat va tenir clar que la vida aspra del camp no feia per a ell. Va poder fer estudis bàsics i després es va enfocar en les matemàtiques i, sobretot, en la topologia. Aquesta darrera matèria li va proporcionar els seus primers ingressos, perquè es va dedicar a aixecar mapes de diversos comtats de l’estat de Nova York. També va descobrir el món dels tints per a pells i durant un temps hi va estar implicat a través d’associar-se amb diversos empresaris del sector. A l’estat de Pennsilvània, a Sands Cut, va crear una planta per adobar pells, la més gran del país, que donava feina a dues-centes cinquanta persones. Amb el pas dels anys, aquella localitat canviaria de nom per esdevenir Gouldsboro, en homenatge a la seva figura.

Però on va veure una veritable escletxa per fer diners va ser en les febleses d’algunes empreses ferroviàries que cotitzaven als mercats de capitals, com la Rensselaer and Saratoga Railway i la Rutland and Washington Railway. Segons algunes fonts, per entrar en aquest mercat va tenir l’ajut clau del seu sogre, Daniel S. Miller. Amb només vint-i-tres anys s’hi va posar, i va perfeccionar els seus mètodes durant la Guerra Civil invertint en deute públic i or. Amb els beneficis aconseguits va comprar prou accions d’una companyia ferroviària que feia anys que arrossegava molts problemes financers, l’Erie Railroad, per passar a controlar-la i acabar-ne sent el màxim responsable. La presa de control d’aquesta companyia, on Gould va actuar amb diversos socis, va ser una veritable guerra contra milionaris ja consolidats, com l’esmentat Vanderbilt, i on van aconseguir manipular els preus de mercat.

Una operació més ambiciosa va ser la que Gould i els seus socis van posar en marxa el 1869, que consistia en apropiar-se de tota l’oferta d’or del mercat nacional per tal de manipular-ne el preu. Amb el control d’aquesta matèria primera, van començar a vendre a preus molt més alts dels que hi havia abans de la seva intervenció, cosa que els va fer molt rics però que, de retruc, va desembocar en un pànic que va ser batejat com a Black Friday. En la conspiració, a més de Gould, hi havia James Fisk i Abel Corbin; aquest darrer, cunyat del president Ulysses S. Grant, cosa que encara va fer més gran l’escàndol, perquè els conspiradors van tenir la complicitat del secretari del Tresor.

La fama de ser l’epicentre del crony capitalism no el va frenar –ja en el seu temps era considerat l’home més odiat d’Amèrica– i va continuar acumulant negocis dins del sector ferroviari. La seva voracitat per engolir línies no tenia límit: Union Pacific Railroad (1874), Kansas Pacific Railroad (1878), Denver Pacific, Central Pacific i Missouri Pacific (1879), Texas and Pacific, St. Louis Southwestern i International-Great Northern (1890). Arribat a aquest punt, es pot dir que Gould controlava més de 15.000 milles de recorregut ferroviari, que, en el cas del sud del país, suposava el 50% de les distàncies. El 1884 va estar a punt d’arruïnar-se per causa del pànic borsari d’aquell any, en què va tenir molt a veure el fill de l’esmentat Ulysses S. Grant. La seva firma d’inversions va falsejar la comptabilitat fins a convertir-se en un negoci piramidal que va acabar esclatant el maig d’aquell any. Tothom esperava que Gould es veiés afectat per la crisi, però la seva destresa en els mercats financers li va permetre fer una finta in extremis i esquivar l’ona expansiva de la caiguda del negoci de Grant.

En els darrers anys de la seva vida, va expandir els seus negocis i va aconseguir també el control de la Western Union –en aquell temps una companyia de telegrafia–, del cable de comunicacions transoceànic, de l’agència de notícies Associated Press i d’un bon grapat de diaris, com el New York World. En el moment de la seva mort, alguns obituaris van dir d’ell que era l’home més ric del món, per sobre fins i tot de Rockefeller i Astor.