Francesc Moragas, el pare del gran gegant català
El fundador de La Caixa va promoure un sistema de protecció per als obrers que es va avançar uns quants anys a la Seguretat Social
L’any 2004 LA Caixa va celebrar amb orgull, i també amb contenció, el seu primer centenari. En aquells moments a ningú no li va semblar estrany que celebrés els 100 anys quan, en realitat, ja en tenia més de 150. Darrere aquesta aparent confusió hi ha tota una declaració de principis, que és que La Caixa dels nostres temps es reconeix hereva d’aquella Caixa de Pensions fundada el 1904, però no pas de la Caixa de Barcelona, amb l’origen al 1844. Les dues entitats es van fusionar el 1990, però queda clar que la Caixa de Barcelona -la dels marquesos- va ser en realitat engolida per l’altra, la de Pensions, i avui no n’ha quedat cap rastre. Això sí, l’any 2004 els treballadors del grup no van posar cap pega a celebrar el centenari fake, contents com estaven perquè cadascun va rebre un ordinador i una connexió ADSL com a regal.
Si ens interessa aquest ball de dates de fundació de les caixes és per fer aflorar la figura de l’advocat Francesc Moragas Barret, una peça clau en la creació de la Caixa de Pensions. No és pas casualitat que la caixa de la qual seria el principal impulsor aquell 1904 tingués com a objectiu la previsió a llarg termini, perquè Moragas tenia una sòlida formació en estalvis i assegurances, a més de ser director de la prestigiosa revista Los seguros.
Sense ser una de les grans fortunes del país -Moragas no venia d’una família de fabricants, que és el que en aquella època donava diners de debò, sinó que procedia d’una nissaga d’advocats-, sí que estava còmodament instal·lat a la franja benestant de la societat barcelonina. A més, tenia fil directe amb els que tenien gran capacitat per fer inversions, cosa que va resultar clau a l’hora d’aixecar els seus projectes.
Al començament del segle XX no hi havia res semblant al que més tard seria conegut com a estat del benestar, cosa que comportava que els treballadors sovint es veiessin abocats a situacions dramàtiques en cas d’accident o, fins i tot, quan arribaven a la jubilació. A l’Estat, el primer intent de solucionar-ho va arribar l’any 1900, amb la Llei Dato, que va crear un sistema de protecció d’accidents de treball. Fins al 1908 no va aparèixer l’Instituto Nacional de Previsión -embrió de la futura Seguretat Social-, mentre que el primer esquema públic vinculat a la jubilació no es va engegar fins al 1919, amb l’anomenat Retiro Obrero.
Així doncs, Moragas i els altres impulsors de la Caixa de Pensions es van avançar uns quants anys a l’Estat creant un sistema d’estalvis sistemàtic que permetés als treballadors constituir un fons per quan, per raons d’edat, haguessin d’abandonar l’activitat que els donava de menjar. La seva font d’inspiració va ser l’entitat estatal belga Caisse d’Epargne et de la Retraite, que com el seu nom indica estava destinada a estalvis per a la jubilació. Fins i tot es diu que Moragas va oferir el seu projecte a Caixa de Barcelona però que aquesta, satisfeta ja amb el seu negoci, li va barrar la porta. L’espurna perquè Moragas i altres prohoms es posessin a treballar en la iniciativa va ser la vaga obrera del 1902 i la posterior repressió de l’Estat.
La col·lecta popular que es va dur a terme entre els barcelonins per compensar les conseqüències de tot aquell enrenou va encendre una bombeta al cap de Moragas, que va pensar que calia que aquells estalvis fossin sistemàtics. Una de les personalitats que va creure en el projecte va ser Lluís Ferrer-Vidal i Soler, president de Foment del Treball, que a través d’aquesta entitat va donar suport a la futura caixa, com també ho van fer altres associacions com la Cambra de Comerç, la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i l’Ateneu Barcelonès.
La nova entitat va ser dirigida des del principi per Francesc Moragas, mentre que la presidència la va ocupar Lluís Ferrer-Vidal. Malgrat tot, el full de ruta inicial no es va acabar de complir i La Caixa es va convertir en una entitat més d’estalvis que no pas de previsió per a la jubilació, funció que va acabar en mans de l’esmentat Institut Nacional de Previsió. Moragas en va ocupar la presidència fins a la mort, el 1935. Amb el pas de les dècades La Caixa va esdevenir la primera caixa d’estalvis d’Europa i la tercera entitat financera d’Espanya. A més, la fundació és, amb els seus 500 milions anuals de pressupost, una de les més importants del món. Avui la Fundació Bancària La Caixa és el nucli al voltant del qual s’estructuren monstres com Criteria, CaixaBank, Naturgy, Cellnex i, fins fa poc, Abertis, i reivindica Moragas i el seu lema: “La feina al cap i les persones al cor”.