Ni l’euro, ni el iuan: l'inqüestionable regnat del dòlar

BarcelonaEl president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, té un neguit que no el deixa dormir: "Cada nit em pregunto per què tots els països hem de basar el nostre comerç en el dòlar", va declarar fa dues setmanes en una conferència durant la seva primera visita oficial a la Xina. "Per què no podem comerciar amb les nostres divises? Qui ha decidit que el dòlar sigui la moneda?", va afegir el polític sud-americà entre els aplaudiments del públic assistent a l'acte, organitzat pel Nou Banc de Desenvolupament de Xangai.

Les paraules de Lula van agradar al govern xinès, que des de fa anys promociona la seva divisa, el iuan, en l'àmbit comercial. Però també es veuen amb bons ulls a la resta de potències emergents, els països anomenats BRICS (Brasil, Rússia, Índia, la Xina i Sud-àfrica), que consideren que la governança global liderada pels Estats Units i Europa posa bastons a les rodes al seu creixement.

Lula no és ni de bon tros el primer que posa en qüestió el paper del dòlar. La idea que el dòlar perd l'hegemonia és recurrent des de la dècada dels 60, quan el futur president de França, Valéry Giscard d'Estaing, ja ho va predir. Va tornar a aparèixer als anys 70 amb l'explosió exportadora del Japó, a finals dels anys 90 i inicis del 2000 amb l'entrada en vigor de l'euro, durant la crisi del 2008 per les dificultats del sistema financer nord-americà i també en els últims anys pels forts creixements de l'economia xinesa.

Canvis molt lleus

La invasió russa d'Ucraïna i les sancions imposades pels EUA i Europa a Moscou han fet guanyar pes en àmbits concrets a altres monedes, però en cap cas per amenaçar el lideratge del bitllet verd. "Part dels bancs centrals estan diversificant les reserves de divises", diu el professor de l'Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI) de la UPF Joan Ribas, economista expert en globalització. Però això té, de moment, un impacte limitat. Si el dòlar passés de representar un 60% de les reserves a un 45%, per exemple, "seria un ajust", però no representaria un canvi radical, assegura.

Un altre aspecte és que entre un 16% i un 20% de les compres de petroli actualment "s'estan cobrant en iuans", ja que la Xina està adquirint molt de cru a Rússia, que cada vegada n'exporta menys a la Unió Europea. I el fet que, com a part de les sancions a Moscou, el govern dels EUA hagi bloquejat aproximadament la meitat dels 640.000 milions de dòlars de reserves de l'estat rus segurament farà que alguns oligarques i líders de règims autoritaris s'ho pensin dues vegades abans de tenir totes les seves fortunes en dòlars en un futur.

La realitat, però, és una altra: "Entre un terç i la meitat del comerç mundial, gairebé un 90% de les transaccions financeres i un 60% de les reserves dels bancs centrals són en dòlars", explica Joan Ribas.

Són unes xifres que varien poc. Segons dades del Banc de Pagaments Internacional, l'organisme que agrupa la majoria de bancs centrals del món, des de fa més de trenta anys el dòlar representa entre el 80% i el 90% de les transaccions internacionals de canvi de moneda, una xifra que inclou canvis del dòlar a una altra moneda i viceversa. En aquest camp, el ien no va ser rival durant els anys 80 i el pes de l'euro a partir del 1999 ha acabat sent, si fa no fa, equivalent al que tenien de manera agregada les monedes dels vint estats que han adoptat la moneda comunitària. L'entrada del iuan ha sigut limitada: el 2021 va representar un 7% de la facturació d'instruments de tipus de canvi, a un nivell similar al dels dòlars canadenc i australià i per sota encara de la lliura britànica.

Un valor segur

Per què el dòlar es manté tant de temps com a moneda de reserva? Segons Ribas, hi ha diversos factors. El primer és que els EUA continuen sent la primera economia del món, el centre de les finances internacionals i la gran potència geopolítica del planeta, tot i que Pequín hagi escurçat distàncies. El 2021 el producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura l'activitat econòmica d'un país) dels EUA era de 70.248 dòlars per habitant. El de la Xina, de 12.500.

A més, hi ha un element d'estabilitat. Les "pors dels dictadors" a rebre sancions com les de Rússia també s'estenen. Els EUA són una democràcia amb imperi de la llei i tribunals molt més independents que els dels països emergents, on "no hi ha garantia de drets de propietat" davant de l'estat o, si n'hi ha, és menys clara. És per això que el dòlar o els actius denominats en dòlars es consideren més "segurs", diu.

Pel que fa a possibles alternatives amb divises de països industrialitzats i democràtics, o bé són economies molt més petites (com ara el Japó o el Canadà) o bé, en el cas de l'euro, no hi ha l'estructura institucional i la unitat financera i laboral necessària entre els països que el comparteixen.

"Un procés molt llarg"

Per més que als presidents de Rússia, Vladímir Putin, i de la Xina, Xi Jinping, els agradés, o per més que molesti a Lula, "no està clar que la resta del món hi sortís guanyant" amb una substitució del dòlar per una altra divisa de reserva o per un augment de la diversitat. "És com criticar l'hegemonia de l'anglès –explica Ribas–. Podem decidir que prescindim de l'anglès, i anar a l'Índia i que ens parlin en hindi i nosaltres en català, però no arribarem gaire lluny".

No sembla fàcil, doncs, que el dòlar es pugui moure de la posició actual de moneda reserva. L'any 1870 la moneda de referència mundial era la lliura esterlina, gràcies a l'apogeu de l'Imperi Britànic i a la preponderància de Londres com a capital financera, mentre que els Estats Units tot just es recuperaven de quatre anys de guerra civil. No seria fins 75 anys més tard, el 1945, que el dòlar seria definitivament la moneda de referència a tot el món. La substitució de la lliura per la divisa nord-americana, doncs, "va ser un procés molt llarg" amb dues guerres mundials i diverses crisis financeres pel mig, entre les quals la Gran Depressió, recorda Ribas. "Suposem que hi hagi un canvi: trigaria quasi un segle –diu–. Si ha de passar, nosaltres no ho veurem".