L’empresari fugitiu indultat per Bill Clinton
El magnat Marc Rich va protagonitzar un dels fraus fiscals més grans de la història dels EUA
La primavera del 2011, el basc Daniel Maté Badenes va passar de la nit al dia a ser el quart espanyol més ric, amb un patrimoni de 3.700 milions de dòlars. Què havia passat perquè aquell desconegut entrés de cop a l’Olimp de les granas fortunes? Tot havia començat el 1993, quan el financer Marc Rich va vendre als seus directius l’empresa que havia fundat anys enrere. En el moment en què els nous propietaris la van treure a borsa, la participació del directiu donostiarra va passar a valer oficialment els 3.700 milions esmentats.
Més enllà de l’interès que pugui despertar Maté, la persona rellevant en aquesta història és Rich. La seva història comença com la de moltes altres famílies jueves dels anys 40, que víctimes de la persecució del nazisme van fugir del Vell Continent per iniciar una nova vida mar enllà. Establerts a Nova York, el pare de Rich va obrir un comerç que li va permetre prosperar fins a fer-se empresari. Les relacions familiars van propiciar que Marc Rich entrés a treballar (1954) al departament de correus de Phillip Brothers, líder mundial en compravenda de matèries primeres. Allà va arribar a ser operador i va mostrar el seu talent per a aquest tipus de negocis.
Després d’una dècada gestionant el mercat llatinoamericà, l’èxit veritable -i el que el va convertir en l’operador estrella de la casa- li va arribar gràcies a la seva capacitat per obrir una escletxa en el mercat del petroli. Fins aleshores aquest no tenia un mercat pròpiament dit, sinó que el 95% de la producció estava sotmès a un règim de preus i terminis establert per l’oligopoli del sector, conegut com “les set germanes”.
El triomf li va servir per abandonar Phillip Brothers i muntar el seu propi negoci amb el seu inseparable company Pincus Green. La ruptura amb la firma que l’havia format es va produir el 1974, quan Rich portava deu anys a l’oficina de la filial espanyola, país d’on acabaria obtenint la nacionalitat. La nova companyia es va dir Marc Rich +Co i es va establir a Suïssa. Els tractes secrets amb l’Iran per disposar del petroli que circulava per l’oleoducte del país li van permetre satisfer infinitat de clients compradors de cru. Es va transformar en rei indiscutible d’aquesta matèria primera durant un parell de dècades. Mostra d’això és que el Financial Times va dir d’ell que era “un dels operadors de matèries primeres més rics i poderosos de la història”.
El setembre del 1983 semblava que la música deixaria de sonar quan un jove fiscal federal de Nova York, Rudolph Giuliani, va anunciar el descobriment de frau fiscal més gran de la història. L’acusat era Marc Rich. La causa era l’elusió d’impostos, però sobretot la traïció que suposava que Rich hagués comprat en secret petroli iranià, quan aquell país estava sancionat pels EUA. El que havia de ser el judici del segle es va transformar en alguna cosa semblant a una malaltia crònica per al financer. El procés, entre advocats i sancions, li va costar una fortuna, però gràcies a la seva fugida a Suïssa mai va posar els peus a la presó. El febrer del 2001 el malson va acabar quan el president Bill Clinton va signar-ne l’indult durant les seves últimes hores de mandat.
Malgrat la persecució judicial, que va durar gairebé dues dècades, els anys 80 i 90 van ser d’èxit professional per a Rich, que seguia fent créixer el seu negoci fins a situar-lo al cim del sector de les matèries primeres, amb una facturació de 30.000 milions de dòlars anuals i uns beneficis de 400 milions. Quan el financer ja semblava indestructible, tot es va tòrcer de manera inesperada arran d’una operació fracassada. Que perdés 172 milions de dòlars en una transacció amb zinc no va fer gens de gràcia els seus socis, que van perdre la confiança en ell i van començar a pressionar perquè donés pas a una nova generació. Enmig d’una situació insostenible, entre el 1993 i el 1994 va traspassar totes les acciones del negoci als seus directius -entre els quals hi havia Maté- per uns 600 milions de dòlars i va plegar. Tan aviat com van poder, els nous propietaris van modificar el nom de la societat, esborrant tot rastre de Rich i rebatejant l’empresa com a Glencore.