La dona que va portar el 'Washington Post' al cim del periodisme
Katharine Graham va ser l'editora del diari que va impulsar la publicació del cas Watergate i els papers del Pentàgon
BarcelonaLa fotografia té prop de mig de segle, però no ha perdut ni un bri d’intensitat: una taula gegantina en forma de lletra o, envoltada per més d’una vintena d’homes anodins amb vestit gris que miren somrients cap a l’objectiu de la càmera. A un extrem de la taula destaca una dona amb vestit blau, l’única dona de la composició. Ella és Katharine Graham, definida com la dona més poderosa d’Amèrica, i la fotografia és del 1975, quan ella ja tenia el control absolut d’un dels diaris més influents dels Estats Units, el Washington Post.
Malgrat que havia estat educada als centres de més prestigi del país, com corresponia a un membre de les elits de la costa est nord-americana, no estava destinada a liderar el negoci familiar de premsa, en un temps en què per dirigir una empresa el principal valor era ser un home. Això últim era molt determinant, tant com perquè el pare de Katharine Graham llegués la titularitat del diari al seu gendre i no pas a la seva filla. Però el 1963 tot va canviar de manera sobtada. El marit de Graham, alcohòlic i víctima de depressions, es va suïcidar, de manera que ja cap obstacle s’havia d’interposar entre ella i la direcció del Washington Post. I aleshores van començar a passar coses sorprenents.
La gestió de Graham, primer com a presidenta i a partir del 1969 també com a editora, va suposar un punt d’inflexió en la trajectòria del diari, que va passar de ser un producte de consum local i escassament rendible, a escalar posicions en el rànquing dels mitjans de comunicació més influents. El primer gran cop editorial va ser el 1971, quan Graham es va atrevir –tot i les pressions de la Casa Blanca– a publicar documentació secreta sobre la Guerra del Vietnam (els famosos papers del Pentàgon) Però el gran premi va arribar un any més tard, quan va donar suport absolut als seus dos periodistes Carl Bernstein i Bob Woodward arran del descobriment del cas Watergate, el gran escàndol de l’administració Nixon. La publicació del dossier va implica amenaces personals cap a Graham procedents del deep state nord-americà, però ella no es va arronsar. El 1974, dos anys després, el president Nixon va haver de plegar a conseqüència de les revelacions publicades pel Washington Post.
El cop d’efecte del cas Watergate va suposar el gran salt del diari com a mitjà de referència als Estats Units, mentre que el prestigi de l’editora es va disparar. La seva òptima gestió no ho va ser només des del punt de vista periodístic, sinó que també va excel·lir en l’àmbit purament empresarial. La seva filosofia de negoci es basava en endeutar-se poc i en limitar molt les compres d’altres empreses (a diferència dels seus competidors), així com en minimitzar el dividend perquè preferia reforçar el balanç de la companyia.
En aquesta política, el seu gran aliat i conseller va ser el cèlebre inversor Warren Buffett, a qui va conèixer a mitjans dels anys 70, quan l’Oracle d’Omaha va adquirir una participació al diari. Des d’aquell moment van formar un tàndem inseparable, com també amb Ben Bradlee, a qui va promocionar com a director executiu de la publicació. La seva gestió es va caracteritzar també per la promoció de la igualtat de gènere dins de la companyia, en consonància amb els moviments que començaven a aparèixer al país a finals dels anys 60.
El 1972 va accedir a la màxima responsabilitat del hòlding empresarial creat al voltant del diari, de manera que va ser la primera dona en liderar una companyia de l’índex Fortune 500 (el rànquing de les 500 firmes més grans dels Estats Units). Mentre ella era màxima responsable de l’empresa, el negoci es va expandir cap a altres sectors, com els canals de televisió per cable, les companyies de telefonia i també la indústria de la formació.
Encara que el 1979 ja va començar a desvincular-se del dia a dia de l’empresa, el seu prestigi es va mantenir intacte durant les dècades següents. Prova d’això és que el 1998 va rebre el prestigiós premi Pulitzer per la publicació de les seves memòries. Avui dia la capçalera ja no pertany a la família, perquè el 2013 va ser venuda al propietari d’Amazon, Jeff Bezos, a canvi de 250 milions de dòlars.