El directiu català que va dissenyar el monopoli del petroli

A començaments d’estiu de l’any 2022, vam dedicar un d’aquests perfils a un personatge fonamental de la història de la indústria petroliera. Es tractava de Henri Deterding, el líder indiscutible de la Royal Dutch durant gairebé quatre dècades. Un dia de 1930, Deterding va rebre a la seva mansió d’Ascot –veïna del Castell de Windsor– a un directiu català de la Campsa, la companyia titular del monopoli peninsular del petroli. La trobada, entre faisans, una legió de servents i licors diversos va servir per assegurar-se el proveïment de cru per a la Campsa i, de retruc, per estabilitzar la divisa espanyola als mercats internacionals. Qui era aquest directiu català amb tanta influència?

El personatge en qüestió era Josep Maluquer Nicolau i a la seva esquena tenia una llarga carrera professional. Mentre estudiava enginyeria, va fundar juntament amb el seu germà la Institució Catalana d’Història Natural” (1899) per donar cabuda a una de les seves passions, l’estudi de les espècies animals. Un cop llicenciat, es va instal·lar a Hamburg (Alemanya) per millorar el seu alemany mentre treballava a l’oficina de patents local. Curiosament, aquell mateix 1905 un altre empleat d’una oficina de patents (a Berna) i de nom Albert Einstein va publicar la teoria de relativitat especial.

A Maluquer, la feina poc creativa de les patents li va durar només un any, perquè entre 1906 i 1909 ja va poder aplicar els seus coneixements com a enginyer a una firma local. En el lustre gairebé sencer que va passar a Alemanya no només va adquirir una experiència molt valuosa, sinó que a més va conèixer a qui seria la seva dona, una jove de Hessen de nom Anna Wahl.

Quan va tornar a la península es va establir a Madrid, per treballar a l’AEG Thomson, una empresa molt important que havia sorgit fruit d’un acord entre l’alemanya AEG, fundada per Emil Rathenau (a qui ja vam dedicar un espai en aquesta secció) i la nord-americana Thomson. Tancada aquesta etapa, el 1912 va tornar a Catalunya per enrolar-se a una de les grans empreses del país, Riegos y Fuerza del Ebro una filial de la Canadenca de Pearson i Montañès. L’esclat de la Primera Guerra Mundial li va provocar conseqüències personals immediates, perquè pel fet d’estar casat amb una ciutadana alemanya es va veure obligat a deixar la feina. 

Acabada la guerra, i després de certa marginació per ser germanòfon, el 1922 va entrar a treballar a la companyia arrendatària del tabac (una societat de caràcter públic que gestionava aquest monopoli des del 1887 i que seria predecessora de la Tabacalera). Al cap de tres anys va canviar de sector, per treballar com a enginyer en cap a la Sociedad Petrolífera Española, una filial de la multinacional Shell. Ja dins del sector de l’or negre, i amb la constitució del Monopolio de Petróleos Calvo Sotelo (1927), va ser contractat perquè dissenyés la creació de la companyia de bandera, la futura Campsa, i va ser en aquesta etapa on se situa el dinar amb què obríem el text. Com a director general de la Campsa va tenir la curiosa iniciativa de batejar tota la flota de petroliers amb mots que comencessin per camp, de manera que els vaixells d’aquella època eren el Campeador, Campeón, Campuzano, Campoamor, Campalans o Camprodón, entre d’altres. També va apostar per la creació de l’assegurança mèdica per als treballadors, una idea pionera.

Els anys 1929 i 1931 va dur a terme dos viatges clau per a la seva vida i per a la indústria espanyola del petroli, perquè va visitar respectivament els Estats Units (i més països americans) i la Unió Soviètica. Les experiències acumulades per l’expedició en aquestes dues excursions van ser molt importants per a l’evolució del petroli a l’Estat. Però poc després de complir la cinquantena va decidir tornar a casa: va plegar de la Campsa i es va establir al Masnou. Quan duia un parell d’anys allunyat del dia a dia empresarial, cap al 1936, va rebre una oferta molt interessant del Comte de Güell per gestionar les seves fàbriques, però tot i acceptar, mai es va incorporar a la feina perquè al mateix temps va esclatar la Guerra Civil. En els tres anys del conflicte va estar al servei tant de la Generalitat com del Govern de la República, per acabar fugint a França quan Catalunya va ser ocupada. De bon començament va dedicar el seu temps a la recerca històrica, però més tard va entrar a treballar a l’empresa elèctrica Forclum. Semblava que la seva vida s’estabilitzava, però res més lluny de la realitat, perquè el gener del 1941, amb els alemanys a París, va tocar tornar a fer les maletes, aquest cop en direcció a Barcelona.

Des d’aleshores la vida de Maluquer va estar centrada en l’Institut Català de Ciències Naturals i en el conreu de les finques que tenia a Lleida. Encara va tenir oportunitat de tornar al món de l’empresa, perquè des de la química Cros li van oferir un càrrec directiu, però va considerar que ja no tenia edat per a aquestes coses i el va rebutjar. Una trombosi va posar fi a la seva vida pocs dies després del seu setanta-setè aniversari.

Per cert, són membres de la mateixa família que el nostre personatge d’avui Albert Maluquer Maluquer (1894-1966), que va ser secretari general del Barça entre 1939 i 1955, i el seu net, Paco Mir Maluquer, conegudíssim membre del trio de mims “Tricicle”.