Entrevista

Dídac Contreras: “Quan tothom s’apunta al carro, el negoci deixa de ser negoci”

Gerent de Collbaix, empresa dedicada a la fabricació i instal·lació de portes enrotllables d’alumini

Marc Amat
i Marc Amat

Van néixer en un petit garatge de Sant Joan de Vilatorrada, ara fa uns 40 anys.

Sí, al carrer Collbaix. L’espai tenia uns 70 metres quadrats i de material hi havia ben poca cosa. Als matins el meu pare treballava a la fàbrica de pneumàtics Pirelli i a les tardes baixava al garatge per fer-hi feinetes de serralleria per a la gent del poble. Un dia, però, Pirelli va anunciar una reducció de personal: buscaven voluntaris que volguessin deixar la feina a canvi d’una indemnització. El meu pare s’hi va acollir. Els diners li van servir per comprar noves màquines per al seu garatge i una furgoneta. Va ser aleshores quan, de mica en mica, el negoci va començar a créixer. A partir dels 70 va apostar per les finestres d’alumini -aleshores, tota una innovació- i va inventar la finestra integrada a la persiana. Li va anar bé fins que tot es va estroncar.

Què va passar?

Cargando
No hay anuncios

El 1990 un camió va xocar frontalment contra la seva furgoneta. Va haver-se d’estar sis mesos a l’hospital i jo, amb tan sols 17 anys, vaig haver de posar-me al capdavant de l’empresa. No tenia ni carnet de cotxe però havia de manar 15 operaris. Va ser dur. Per sort, tothom ens va ajudar. Vaig apuntar-me ràpidament a fer un mòdul: els dissabtes anava a classe i la resta de la setmana aplicava tot el que havia après. Al cap d’uns mesos vam decidir canviar de client objectiu i vam passar de l’industrial al particular. També vam obrir una botiga de persianes i portes de garatge que, en certa manera, ens va salvar de la gran crisi que hi va haver el 1992.

Però van haver de reorientar-se altra vegada.

Cargando
No hay anuncios

Sí, perquè el sector de les persianes domèstiques va créixer massa i ens vam reconvertir en fabricants de finestres. Quan tothom s’apunta al carro, el negoci deixa de ser negoci. Les diverses crisis que hem patit ens han servit per replantejar-nos qui som i de quina manera fem les coses. De fet, el 1996 vam optar per treure al mercat una línia de producte propi i començar a anar a fires.

I van passar de vendre al Bages a vendre arreu d’Espanya. Com s’ho van fer?

Cargando
No hay anuncios

A la fira multisectorial d’Artés, un proveïdor a qui aleshores estàvem fent la competència ens va venir a saludar d’una manera irònica. Quan marxava, li vaig dir que ja ens veuríem. I ell em va contestar que, com a molt, ens veuríem a la fira de Manresa. Em va empipar molt. L’endemà vam reservar un estand de 20 metres quadrats a la fira de Madrid. Teníem un catàleg que era un fullet i un nom que els era difícil de pronunciar. Però érem els nous i vam aconseguir cridar l’atenció per la qualitat dels nostres productes. Els anys 2000 van ser daurats: vam obrir diverses delegacions arreu, una fàbrica a les Canàries, una altra planta a Catalunya... Però la crisi del 2008 ens va tornar a estroncar els plans i vam haver de fer marxa enrere.

Se n’han recuperat?

Cargando
No hay anuncios

El 2011 ens va venir a veure un fabricant de portes automàtiques francès i vam començar a treballar plegats. Ara facturem set milions d’euros i el 35% del negoci és internacional. Va ser el pulmó que ens va fer escapar de la crisi. Actualment fem portes per al sector comercial, domèstic, industrial i d’alta seguretat. N’hem fet per al Parlament Europeu i per a diversos aeroports. De fet, també hem rebut un encàrrec de l’administració de Donald Trump.