H9omenots i donasses

El “déu de la gestió empresarial” que va comprar els televisors Anglo

Panasonic va aterrar a Espanya adquirint la companyia dels avantpassat anglesos de Maragall

El 1974 la multinacional japonesa Panasonic va entrar a l’estat espanyol amb l'adquisició de l’empresa catalana Anglo Española de Electricidad, que, entre altres coses, fabricava televisors de la marca Anglo. Aquesta firma tenia un recorregut gairebé centenari, perquè la va fundar el 1882 George Noble amb la intenció treballar en l’àmbit de la telegrafia sense fils. La família anglesa a què pertanyia potser és poc coneguda pel públic en general, però es va arrelar tant al país que un dels seus descendents va acabar sent alcalde de Barcelona i president de la Generalitat; parlem de Pasqual Maragall Mira, besnet d’Ernst Noble, el germà del George, creador de la companyia elèctrica que acabem d’esmentar. A més, els dos fills del George, el Royston i el George Jr., van acabar jugant al FC Barcelona a principis del segle XX, i el Royston va ser fundador de Ràdio Barcelona i de Ràdio Associació de Catalunya.

Tornem a aquell 1974, quan es crea una nova companyia batejada com a National Panasonic de España SA, o sigui, els primers passos de la firma japonesa en territori peninsular. Just feia un any que s’havia jubilat l’home clau de l’empresa, el seu fundador i líder absolut, Kōnosuke Matsushita, el plusmarquista absolut del món empresarial del Japó. La llavor del seu imperi la va sembrar el 1918, amb la creació d’una fàbrica d’aparells elèctrics que va començar oferint productes de més qualitat que els que ja existien al mercat i a un preu inferior (endolls i plaques aïllants, bàsicament). En menys de cinc anys, l’empresa ja disposava d’una planta de fabricació en condicions i havia passat dels tres treballadors inicials a més d’una cinquantena. Un far per a les bicicletes molt innovador va ser un dels invents que va permetre a l’empresa multiplicar les vendes durant els anys vint del segle XX, una època en què va néixer la marca National, la que explotaria abans de la creació de les ensenyes Technics i Panasonic. Abans d’acabar el decenni, la firma va posar un peu als productes de masses gràcies a la comercialització d’una planxa de roba de gran qualitat. Més tard vindrien les ràdios, ventiladors, motors i fins i tot un model experimental de televisor que va començar a funcionar el 1939. Curiosament, la primigènia fàbrica de fars de bicicleta, que havia suposat un gran èxit als inicis del negoci, va acabar en mans del cunyat de Matsushita i convertida en la reconeguda empresa d’electrònica de consum Sanyo.

Cargando
No hay anuncios

Tot plegat sota una missió que Matsushita va establir el 1932 i que unia la visió empresarial amb la religiosa: "Els éssers humans necessiten la prosperitat tant física com espiritual. La religió és una recerca sagrada que allunya les persones del patiment i les atansa a la felicitat i la pau mental. També els negocis poden ser sagrats en el sentit que permeten satisfer les necessitats físiques que calen per arribar a la felicitat humana. Aquesta precisament ha de ser la missió principal dels negocis”.

La derrota japonesa a la Segona Guerra Mundial va posar l’imperi de Matsushita contra les cordes i al caire de la desaparició, però després d’una forta reestructuració, a la dècada dels cinquanta l’empresa va tornar a donar senyals de vida. En aquella època va aconseguir el control de la també japonesa Japan Victor Company, més coneguda com a JVC. Aquest període de reconstrucció, liderat pel fundador i la seva filosofia, va dur l’empresa al capdamunt del mercat de l’electrònica mundial, amb una fama que traspassava fronteres. El 1962 Matsuhita va protagonitzar la portada de la revista Time i un parell d’anys més tard la de la revista Life, i va ser considerat el “déu de la gestió empresarial”. El 1964 va començar a deixar els càrrecs fins a la seva jubilació total el 1973. Va deixar no només una empresa líder, sinó també 44 llibres publicats i tota una filosofia de gestió. Quan va morir, el 1989, el seu patrimoni ascendia a 3.000 milions de dòlars, mentre que el grup Panasonic facturava 42.000 milions.