David Fernàndez: “Cobrava més a la fàbrica que al Parlament"
El periodista i exdiputat de la CUP explica com gestiona la seva economia domèstica
El periodista i activista David Fernàndez explica que la història de la seva família és com la de tantes altres durant la dictadura franquista: “Els meus pares van emigrar de diverses parts d’Espanya a Barcelona, al barri de Gràcia, on vaig néixer. Va ser una migració interna, motivada per la pobresa econòmica”. Fernàndez, que va estudiar a l’escola pública, va cursar ciències polítiques a la UAB durant els anys 90, però confessa que va deixar el grau l'últim any: “Quan em van dir que la Transició l’havia feta el rei, vaig negar-me a pagar les 50.000 pessetes de la matrícula per escoltar més fascicles d’aquest relat”.
Com a estudiant, Fernàndez va treballar en el sector de l’hostaleria per guanyar-se un sou. “Amb 16 anys em vaig posar a treballar un estiu i amb aquells estalvis em vaig comprar una guitarra elèctrica que encara conservo”, revela. El periodista va marxar de casa als 18 anys, però va ser justament durant l'etapa universitària quan va viure de prop la crisi econòmica del moment, perquè el seu pare va patir un acomiadament i els fills van treballar per aportar diners a l’economia familiar: “Per guanyar un sou combinava els estudis amb la feina, primer servint en restaurants com l’Hotel Plaza i més tard de planxista a la Seat”.
Pel que fa a l’activisme polític, Fernàndez recorda el seu avi com el primer referent. “La meva relació amb la política va començar amb el meu avi, que va ser membre del Partit Comunista i va ser condemnat a dues penes de mort”, detalla. Des d’aleshores, Fernàndez ha estat vinculat a diverses organitzacions polítiques de l’esquerra alternativa i el 1996 va ser un dels membres fundadors de l’Ateneu Popular La Torna, al barri de Gràcia.
Justament va ser impulsant aquest projecte on va conèixer la cooperativa de serveis financers Coop57, on treballa des de fa més de vint anys: “Vam venir a la cooperativa sent uns joves que buscàvem suport per muntar La Torna i vaig descobrir una nova manera d’entendre l’economia a través del cooperativisme”. Fernàndez encara hi desenvolupa tasques de comunicació, un rol vinculat a la professió periodística que també exerceix des de fa dècades en diversos mitjans.
Sobre la seva etapa com a diputat de la CUP al Parlament entre el 2012 i el 2015, enumera moltes anècdotes i reivindica la feina feta: “Vam entrar a la institució en un moment de molta desafecció política i crisi econòmica. Vaig demanar una mena d’excedència i em vaig trobar treballant al Parlament al cap de quinze dies de campanya. Érem només tres i fèiem jornades de fins a setze hores per arribar a tot, i amb una limitació salarial de 1.400 euros. Cobrava més a la fàbrica”. Durant aquells anys, Fernàndez va presidir la comissió d’anticorrupció de la cambra i considera que l’austeritat “espartana” que es van imposar era una manera de “demostrar que les classes populars també poden fer política”.
“No em va afectar la limitació salarial perquè venia d’una precarietat permanent, però allà t’adones com està d'allunyada la política de la realitat del carrer”, remarca. Fernández també denuncia el classisme viscut durant els anys al Parlament: “Se’ns va amonestar verbalment per la nostra manera de vestir, deien que no dignificàvem la institució. Em va espantar el menyspreu constant contra les persones afectades per la crisi”.
Cooperativista
L’endemà de sortir del Parlament, Fernàndez va tornar a la feina a Coop57 i a les col·laboracions periodístiques: “Em vaig creure un heroi i hauria d’haver descansat uns mesos entre les dues etapes”. Fernández defensa que formar part d’una cooperativa demostra que un altre model econòmic és possible. “El cooperativisme no és perfecte, però resol els problemes de la manera més democràtica, social i solidària. Té una gran capacitat de resistència dels seus llocs de treball davant situacions de crisi”.
Pel que fa a les seves finances personals, Fernández diu que té “una gran desafecció pels diners”. Tal com explica ell mateix, té tots els estalvis en caixes cooperatives i no és usuari de cap gran empresa energètica. “Vaig auditar les meves despeses i el 81% del meu PIB està destinat a consum d’economia social i solidària. Quan es publiquen els beneficis de les empreses de l'Íbex, sé que no és amb els meus diners. No participo en aquesta estafa piramidal”, sentencia. Fent referència al sociòleg basc Imanol Zubero, assenyala que “tots tenim un DNI per votar i una targeta per pagar” i que el primer pas és “no col·laborar” per poder sortir de l’actual model de consum: “Acabem pagant la soga que ens escanya”.
Fernández declara que en la seva vida privada té una economia molt “casolana”: “Segurament la meva pitjor despesa és en tabac, però no he invertit mai ni faig turisme”. Tot i això, també afirma que ha hagut de marxar a viure fora de Barcelona per la impossibilitat d’accedir a un habitatge a preu assequible. “Poc és molt i massa sempre és insuficient”, conclou.