Epic fails

Cuecat: el gran fiasco del pare dels codis QR

El fracàs que va obligar el seu fundador a canviar-se el nom

El passat 30 de desembre, Jovan Hutton Pulitzer va comparèixer davant del subcomitè del Senat de Geòrgia, l’organisme que investigava el possible frau electoral als Estats Units. Guarnit amb una corbata daurada i un mocador entaforat a la butxaca de l’americana, l’inventor i expert en sistemes va revelar un fet insòlit: el seu equip havia aconseguit piratejar el programa informàtic utilitzat durant el recompte. Tot i així, ningú li va fer cas: va ser incapaç d’aportar-ne cap prova. La seva intervenció va ser breu i podria haver passat desapercebuda si no fos perquè la premsa especialitzada en temes tecnològics el va reconèixer. Jovan Hutton Pulitzer era en realitat Jeffrey Jovan Philyaw, un inventor frustrat que a principis de la dècada del 2000 havia creat un dels pitjors ginys electrònics de la història: el Cuecat. El fail havia sigut tan gran que havia decidit canviar-se el nom per intentar començar una nova vida. Aquestes últimes setmanes, però, els articles recordant el nyap han tornat a córrer com la pólvora.

Però posem-nos en context. Era l’any 2000 i aleshores, en plena bombolla de les empreses .com i en un moment en què internet començava a entrar a totes les cases, els mitjans de comunicació buscaven la manera de connectar el món offline amb l’entorn online. Volien trobar un sistema, per exemple, que permetés dur el públic de les revistes a la seva pàgina web sense que els lectors haguessin de teclejar l’enllaç. Jeffrey Jovan Philyaw se’n va adonar i, juntament amb l’empresa Digital Convergence Corporation, van treure al mercat un sistema que es podria considerar el pare dels actuals codis QR. Sota el nom de Cuecat, l’inventor va crear un tipus de codi de barres amb les línies en diagonal i un dispositiu per escanejar-lo molt semblant als lectors de les caixes dels supermercats, però amb una inquietant forma de gat estirat. Per utilitzar-lo, només calia connectar-lo a un ordinador.

Cargando
No hay anuncios

El Cuecat va tenir un èxit meteòric. El grup de comunicació Belo Corporation, propietari de The Dallas Morning News i d’una vintena de canals de televisió, va abocar-hi 37,5 milions de dòlars. La cadena de botigues RadioShack n’hi va invertir 30, l’empresa de màrqueting i publicitat Young & Rubicam 28 i Coca-Cola 10 més, entre d’altres. En total, el sistema va aconseguir una inversió de 185 milions de dòlars. Ràpidament, revistes com Wired, Forbes i Parade van incorporar els codis a les seves pàgines. RadioShack també va fer-ne servir als seus catàlegs. Perquè fossin útils, però, calia que els lectors i els clients tinguessin el dispositiu Cuecat. Per això Forbes en va regalar 830.000 als seus subscriptors i RadioShack va obsequiar els seus clients amb milers d’unitats.

Al cap d’uns mesos, però, tothom qui hi havia invertit es va adonar que ningú feia servir els codis. “Els inventors del Cuecat no van pensar en el client”, etziba Xavier Amores, director l’MBA de la UdG. Per fer servir el Cuecat el client havia de llegir la revista davant l’ordinador i destinar un tros de l’escriptori a un dispositiu voluminós que només faria servir en comptades ocasions. Tot per estalviar-se tan sols els 4 segons d’escriure una adreça web. Al cap de pocs mesos l’invent ja era història.