De cantant a propietari d'Adidas: les mil vides de l'home que va derrotar Berlusconi

És dimecres 18 d’abril del 1990 i ens atansem a la mitjanit a l’Estadi de la Llum de Lisboa. Som al minut 83 d’un partit clau: la semifinal de la Copa d’Europa entre el Benfica i l’Olympique de Marsella. El marcador mostra un empat a zero que, de moment, dona el passi per a la final als francesos, que a l’Stade Vélodrome van vèncer per dos a un. Però aleshores passa tot. Un córner a favor dels lisboetes acaba amb un gol marcat clarament amb la mà per un davanter del Benfica. Amb vuitanta mil portuguesos embogits a les grades, ni àrbitre ni liniers s’atreveixen a anul·lar la jugada i corren cap al centre del camp donant el gol per vàlid. El partit finalitza amb el marcador d’un a zero i els marsellesos, terriblement indignats, queden eliminats de la competició. El que passarà també a la història, al marge del gol amb la mà, són les declaracions del propietari del Marsella, Bernard Tapie, que diu: “Aprenc de pressa. Sé com fer-ho. Mai més tornarà a passar això”. Efectivament, fos com fos, l’any següent el Marsella aconsegueix arribar a la final de la Copa d’Europa –que perdria contra l’Estrella Roja a la tanda de penals– i el 1993 hi torna, aquest cop per vèncer el totpoderós AC Milan de Silvio Berlusconi i proclamar-se per primera vegada campió d’Europa.

Les declaracions profètiques de Tapie van donar una idea de com funciona aquest negoci del futbol i van prendre sentit ple poc després d’aconseguir aquell títol: es va saber que individus vinculats al Marsella havien comprat el partit de la Lliga francesa contra la US Valenciennes disputat poc abans d’aquella final contra l'AC Milan que abans esmentàvem. Enmig d’un gran escàndol, els provençals van ser desposseïts del títol de Lliga que havien guanyat aquella temporada, la 1992-93, i a més descendits a Segona Divisió, on van quedar ben a prop de la ruïna. Els marsellesos es van despertar de cop dels seus somnis de grandesa i allò, de retruc, va ser el començament de la fi del seu propietari, el self-made-man Bernard Tapie, que va acabar a la presó per aquells fets.

La història de Tapie comença amb el seu naixement en un barri de la ribera dreta del Sena, a París, al si d’una família modesta. Sense poder acabar els estudis, Tapie va començar a buscar l’èxit, primer com a cantant (algunes fonts asseguren que va guanyar un concurs de cançó estil Eufòria durant la seva joventut, a la dècada dels seixanta), com a pilot de cotxes i després com a venedor d’aparells de televisió porta a porta. L’experiència comercial el va empènyer a muntar la seva pròpia botiga, Grand Dépôt, que després va evolucionar cap a un grup de compra col·lectiva –allò que ara es coneix com a central de compres– anomenat Club Bleu.

El que no va funcionar del tot va ser el projecte Coeur Assistance, un sistema d’emergències per a persones amb problemes cardíacs que va acabar amb penes de presó per a Tapie i el seu soci. Es va recuperar ràpidament del mal pas, tant que poc després, a finals dels setanta, va posar en marxa l’activitat que el faria definitivament ric: la compra d’empreses en crisi per reflotar-les. Així, a les seves xarxes van anar caient firmes de tots els sectors, amb la tennística Donnay com la més coneguda internacionalment i amb l’Olympique de Marsella com a palanca per a aconseguir fama internacional. A través d’una d’elles, l’alimentària La Vie Claire, va patrocinar un equip ciclista també de la seva propietat, que com a líder tenia ni més ni menys que el mític Bernard Hinault (tant El Caiman com Greg LeMond van guanyar el Tour de França vestint aquest mallot). Amb tot, la compra que més impressionaria al món seria la de la multinacional de material esportiu Adidas, creada a Alemanya pel militant nazi Adi Dassler i que va acabar en mans de Tapie el 1990. Poc abans havia encetat també la carrera política, que el duria a ser ministre durant els primers anys de la dècada amb Miterrand com a president de la República, que era el seu protector.

Però aviat tot es torçaria. D’ençà de l’escàndol per la compra del partit de la Lliga francesa que comentàvem, tot el seu imperi es va ensorrar com un castell de cartes. No només va visitar els tribunals pel cas Valenciennes, sinó que a la segona meitat dels noranta les causes se li acumulaven: casos Testut, Phocea, Crédit Lyonnais... Destruït com a empresari i privat de llibertat com a ciutadà, va trigar anys a intentar tornar a posar la seva activitat en òrbita. El 2009 va intentar comprar el Club Med per reflotar-lo, però no se’n va sortir. Sí que va aconseguir entrar a la propietat del grup de mitjans Hersant Média, amb gran influència sobre la Provença. Els seus plans van quedar tallats de soca-rel el 2017, quan se li va diagnosticar una greu malaltia que li acabaria provocant la mort als 78 anys. Els deutes que va deixar (més de 600 milions d’euros) superaven amb escreix el seu patrimoni al moment de morir.