El burgès català que fabricava pessetes amb la cara de Franco

Fa tres anys i mig, el desembre del 2020, en aquesta mateixa sèrie vam publicar el perfil dedicat a Maria Àngels Vallvé Ribera, en què vam destacar els seus orígens familiars burgesos. En aquella ocasió vam parlar del seu pare, Joan Vallvé Creus, i del seu avi, Joaquim Ribera Barnola. Però ara, qui mereix la nostra atenció és el seu oncle, Andreu Ribera, empresari del sector del metall.

L’any 1912 el pare, Joaquim Ribera Barnola, havia fundat una empresa metal·lúrgica anomenada Metalls i Plateria Ribera que inicialment es dedicava a la fabricació de coberteria, motiu pel qual al Poblenou –on hi havia la planta– se la coneixia com Can Culleres. La segona generació del negoci va ser encarnada pel mateix Andreu Ribera, que era advocat, i pel seu cunyat Joan Vallvé Creus, que era enginyer i actuava de gerent del negoci.

La producció va evolucionar cap a àmbits molt relacionats amb l’Estat, perquè també elaboraven bases de llautó que l’empresa pública d’armament Santa Bárbara transformava en projectils, així com unes xapes metàl·liques sobre les quals la Casa de la Moneda encunyava les monedes amb la cara del dictador Francisco Franco. L’empresa familiar era prou important perquè el 1984 comencés a cotitzar a borsa. A més, el conglomerat també incloïa la firma Electrólisis del Cobre, centrada en activitats mineres.

En aquelles dècades d’èxit dels anys 50 i 60, Andreu Ribera es va convertir en l’home clau de l’economia catalana, fins al punt de dedicar més temps a múltiples entitats vinculades al país que al seu propi negoci. Així és com va lluitar per aconseguir la fusió de la Cambra d’Indústria que ell presidia des del 1965 amb la Cambra de Comerç (que en aquell moment encapçalava Josep Valls Taberner), per convertir-se un parell d’anys més tard en l’actual Cambra de Comerç, Indústria i Navegació. Ribera va mantenir-ne la presidència fins al 1979. A la seva llista inacabable de càrrecs, també cal afegir-hi el de president de Fira de Barcelona, de la Mútua Metal·lúrgica i del Consell Econòmic i Social.

L'empresari també va ser el primer president del Banc Industrial de Catalunya (BIC), fundat el 1965. Després d’uns anys de declivi a causa de la crisi industrial, va acabar absorbit per la Banca Catalana de Jordi Pujol, que n’era una de les entitats fundadores, juntament amb el Banc Comercial Transatlàntic (actual Deutsche Bank), el Banc Condal (extint amb la caiguda de Rumasa) i el Banc Sabadell.

El declivi de la companyia

Tornant als seus negocis, val a dir que una de les principals característiques de Metalls i Plateria Ribera era el seu paternalisme, amb prestacions molt àmplies per als treballadors, com ara pisos socials, àpats de Nadal i fins i tot colònies per als fills. De fet, quan la firma va entrar en suspensió de pagaments, el 1985, els tècnics que van mirar de reflotar-la van quedar molt sorpresos per la despesa en aspectes socials i també per l’elevada edat mitjana del personal. Aquella suspensió de pagaments va ser el principi de la fi d'un grup històric que ja no va aixecar cap i va acabar morint pocs anys després. De tota aquella època d’esplendor, només en queda l’edifici d’oficines que hi ha a la confluència dels carrers Roc Boronat i Pallars, que està catalogat i que es va salvar de la demolició.

Com hem vist, Ribera va deixar una forta marca en el món empresarial i de la societat civil, però també va tenir temps per posar un peu a la política, perquè va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona (sota el mandat de Josep Maria de Porcioles Colomer) i senador en el període preconstitucional (per designació reial). Els seus perfils sempre destaquen la capacitat extrema per fer equilibris polítics, especialment durant la dictadura, perquè va aconseguir mantenir una relació fluida entre els empresaris catalans i els òrgans del franquisme sense renunciar a defensar el país. 

Com a prova del seu prestigi empresarial hi ha la gran quantitat de reconeixements que va rebre en vida, com la Creu de Sant Jordi (1998), la Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica (1969) i la Legió d'Honor Francesa.