Bruguera, el cèlebre editor que va recollir els èxits de Mortadel·lo i el Capitán Trueno

Durant moltes dècades una editorial catalana va monopolitzar els prestatges de les llars del país, alhora que transmetia una imatge de simpatia que anava molt més enllà del simple negoci, per esdevenir un membre més de la família. Eren Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Rue 13 del Percebe i el Capitán Trueno, però també moltíssimes novel·les èpiques de grans autors com Jules Verne i Emilio Salgari. En altres paraules, aquesta companyia era la celebèrrima i enyorada Editorial Bruguera, empresa familiar catalana i modèlica per molts motius.

Sembla que la figura d’un gat negre no va portar mala sort a la família Bruguera, més aviat al contrari, perquè entre el 1910 i el 1939 l’editorial fundada per Joan Bruguera Teixidó duia per nom precisament El Gato Negro i les coses van funcionar prou bé. Un dels seus èxits més reconeguts en aquesta època primigènia va ser la revista Pulgarcito, un veritable bestseller del còmic. El canvi de nom a Editorial Bruguera va venir de la mà dels fills del fundador, Francesc i Pantaleó Bruguera Grané, que d’ençà de la Guerra Civil van agafar el relleu de l’empresa i li van donar un nou impuls.

El tàndem format pels dos germans es complementava a la perfecció, de manera que en Francesc feia d’editor i liderava l’àrea comercial i en Pantaleó s’encarregava de l’administració interna i les finances. Però els problemes de salut d'en Pantaleó, que li van causar la mort prematurament (1962), van comportar que la parella professional es desfés i que en Francesc n'hagués d'encarregar tot sol. En tot cas, en Pantaleó també és creditor del present article.

L’expansió engegada a partir de la dècada dels anys 40 va permetre que l’Editorial Bruguera es convertís en el primer grup editorial de tot l’Estat i segurament també en el primer del món de parla castellana. Com a mostra del creixement, el 1949 ja disposaven d’una xarxa de distribució que abastava bona part de l'Amèrica Llatina. El degoteig d’èxits comercials no s’aturava: el 1956 va aparèixer el Capitán Trueno de Víctor Mora i dos anys més tard sorgiria una altra de les marques emblemàtiques de la casa, Mortadel·lo i Filemó, a càrrec de Francisco Ibáñez. Però no només de còmic vivia la casa, perquè Bruguera també va vendre milers i milers de llibres en format assequible de tota mena de literatura, inclosos els grans clàssics.

Les dècades dels 60 i 70 van ser moments dolços per a l’empresa, que tot i arribar a tenir prop d’un miler de treballadors no va perdre mai el perfil paternalista amb la figura del seu màxim responsable, Francesc Bruguera. Una persona exigent i treballadora, dedicada a temps complet a la feina, amb poca vida social i luxes escassos, i que reinvertia tots els diners en la companyia.

El perfil protector d’Editorial Bruguera es materialitzava en les ajudes als seus assalariats: hi havia economat, menjador, metge, festes per als treballadors i, fins i tot, préstecs dineraris per quan algú passava un tràngol econòmic. A més, durant molts anys Bruguera es va caracteritzar per donar feina als represaliats republicans, que durant la dictadura en molts casos no podien treballar enlloc per estar estigmatitzats pel seu passat. En les dècades de glòria empresarial, les revistes de Bruguera podien fer tirades setmanals de 200.000 exemplars, una xifra impensable avui.

Quan tot funcionava de manera immillorable, a final dels 70 les coses es van començar a tòrcer. Una mena de tempesta perfecta va fer trontollar una empresa que semblava indestructible. En primer lloc, la crisi del mercat argentí –on Bruguera tenia una forta exposició– va deixar un munt d’impagats. Addicionalment, la devaluació de la pesseta va comportar que els préstecs en divises dupliquessin de cop el cost. L’onerós trasllat a la nova seu de Parets del Vallès, amb una maquinària d’impressió molt cara, també va tenir-hi part de culpa. I a tot això cal sumar-hi la manca de lideratge en el moment de la crisi perquè Francesc Bruguera no va tenir hereus que agafessin les regnes del negoci.

La suma de fets adversos va culminar en una dolorosa suspensió de pagaments i en la fallida posterior, quan el Grupo Zeta d’Antonio Asensio Pizarro va comprar la històrica editorial sense fer cap desemborsament i simplement a canvi d’assumir-ne els passius. I va ser transformada en Ediciones B d’ençà del 1986.