Artur Peguera: “Vull gaudir fins l'últim euro que hagi guanyat”

El periodista esportiu, Artur Peguera (Pont de Suert, 1964) va néixer en una família treballadora on des de petit va aprendre el valor dels diners. Va començar a treballar als 8 anys ajudant a descarregar el camió de llenya pel forn de pa del poble: “El salari era una coca de sucre i quatre pessetes. A nosaltres ens semblava fantàstic”. Dos anys més tard, els escolanets de l’Església se les van enginyar per aconseguir un extra, aprofitant que sabien on era el quadre de llums: “Tancàvem les llums i quan arribaven els turistes francesos, no es veia res. Aleshores els hi enceníem i ens queia alguna propina”.

No va ser fins més endavant, però, que el presentador va tenir la seva primera feina amb un sou. Va treballar a l’Hotel Andria dels seus tiets i va fer de peó construint la presa de Moralets: “El meu pare em va dir que si volia una moto me la compres, així que vaig buscar la manera de guanyar calés ràpids”.

Seguint la filosofia de casa, va posar-se a treballar mentre estudiava. I, el seu pare que era corresponsal a Lleida de diferents mitjans de comunicació va recomanar el seu fill com a periodista esportiu: “Em van dir que em donarien 10.000 pessetes al mes (60 euros). I al primer mes ja em van dir que estava fent molta feina, i que em pagarien el doble”. En aquella època, la seva intenció era dedicar-se a l’administració de banca: “Em cridava l'atenció, sobretot, com a modus vivendi. Els empleats de banca estaven ben considerats i jo pensava en la feina com en una manera de guanyar-se la vida per poder fer les coses que necessites”.

Però quan va entrar al periodisme es va adonar que allò era el que realment volia: “La vida va fer un gir. Vaig formar-me i ja no vaig deixar de treballar. No m’importaven tant els diners com gaudir de la feina”. De fet, només hi va haver una època que va tenir dubtes: “Vaig reprendre la idea de la banca i vaig fer unes proves per una posició on anava a guanyar més del doble o triple del que estava guanyant". Però quan havia d’anar a fer el reconeixement mèdic per començar a treballar es va tirar enrere: “Guanyant menys diners era més feliç del que hagués sigut treballant fora de la professió.”

Una de les decisions més importants de la seva carrera va ser fer el salt a la televisió: “Me'n vaig anar a guanyar menys diners, deixant una feina fixa a una empresa molt important que em donava una seguretat i em vaig arriscar. Em vaig demostrar que efectivament m'importava més ser feliç. Aquesta va ser la porta d'entrada a TV3”. En un inici tenia contracte amb una productora i més endavant va fer les oposicions: “Tinc un dels privilegis més grans de la vida, viure d'una cosa que t’agrada”. Tot i això, destaca que el sector s’ha desvalorat: “La gent que ens guanyem dignament la vida siguem uns privilegiats, l'únic que parla és la precarietat de la nostra professió.”

Pel que fa a finances personals, Peguera és estalviador: “Mai he estirat més el braç que la màniga, evidentment per comprar-me el meu pis vaig haver de demanar una hipoteca, però no em vaig tornar boig. Sempre he sigut prudent, tinc el que veig clarament que em puc pagar”. De fet, no li agrada gens deure diners: “Sempre m'ha posat molt neguitós. Però ara amb el Bizum pots fer ràpidament les paus.”

D’altra banda, el presentador ha vist els seus pares posar sempre el fre de mà en les despeses perquè van patir molt en la postguerra: “Arriben al final i dius, però per què no han pogut gaudir de tot això que han estat estalviant?”. En aquest sentit, creu en el que va dir el Premi Nobel d’Economia l’any 1985, Franco Modigliani: “L’herència és un error de càlcul”. Així doncs, pretén gaudir de tota la jubilació: “Si és possible, vull arribar a gaudir fins a l'últim euro que hagi guanyat, perquè l’hauré guanyat jo”. De fet, ell es considera molt pencaire: “Mai he tingut un no per quedar-me fins a l'hora que fos, segurament perquè la feina que he fet m'ha agradat”.

Així i tot, assegura que s’ha de trobar l’equilibri: “M'agradaria no dependre de ningú, que no hagués d’hipotecar a la meva filla o a la meva parella.” Així doncs, l’economia domèstica és com una marató, has de trobar l’equilibri entre no estalviar massa ni tampoc malbaratar els diners: “Que quan arribis a la meta no diguis vaig sobrat de forces, hauria pogut anar més de pressa. Ni tampoc que arribis al quilòmetre 30 i ja no puguis més, perquè has anat massa ràpid. Has d'anar a un ritme que et sigui còmode, que puguis aguantar. Doncs en l’economia igual”.