Les finestres d'oportunitats

Darrerament s’han publicat dos articles de Joan Ramon Resina titulats:

“La transformació del sistema mundials: el desballestament de l’equilibri”.

“La transformació del sistema mundial: perills i oportunitats de l’independentisme” (interpretant l’”independentisme” en genèric, com un deslligament d’una estructura establerta; per exemple, el Brexit).

Els dos articles donen una visió de la situació mundial que remarca l’evolució del model de producció cap a formes monopolístiques on en el primer dels articles reflexiona, citant a Polanyi:

L'evolució de les economies locals del s. XVII a l'economia industrial del s. XVIII i XIX mostren com la nova forma de producció havia donat lloc a l'economia de mercat i en definitiva al que avui s'anomena globalització.... Diu també: La verdadera causa eficient d'aquelles catàstrofes (les guerres mundials) serien les tensions provocades per la incapacitat dels polítics i del capital financer per entendre la lògica dels esdeveniments.... Una altra lliçó, del llibre comentat, és la perduda per un món convençut que l'economia regna sobre l'evolució social i ha de tutelar la política... creient que els mercats determinen tots sols els esdeveniments històrics, cosa solament certa seria si es confirmés el mite de l'autoregulació dels mercats...

En el segon dels articles, més centrat en aspectes concrets de la repercussió de la crisi mundial en escala local, assenyala diversos matisos importants (que podeu llegir a l'article) però que és un resum el següent:

“...Hi ha un temps per cada cosa, diu l’Eclesiàstic. Així, doncs, hi ha una raó per l’eficàcia polìtica. Si se cerca la llibertat prematurament, és fàcil esclafar-se contra les conviccions imperants. Per contra, si l’assalt es retarda, pot trobar-se amb unes noves institucions refractàries a entomar modificacions que les posin en qüestió. Però si se sap discernir… i hom es mou ràpidament en la direcció del corrent de la història, llavors s’escau el que de vegades sembla un miracle i no és sinó l’alliberament sobtat de la força retinguda durant molt de temps per les estructures que s’ensorren…”

La realitat de la nova època

La reflexió profunda dels dos escrits deixen sobre la taula, per aclarir, quina és la direcció del corrent de la història. I en això volem posar cullerada; no per rebatre o confirmar el que s'hi diu, sinó per aportar reflexions que, deixant el pensament del passat (que ha servit pel passat), contribueixin a aportar signes dels nous temps i que expressin voluntats de construir des d'altres òptiques, des d'altres maneres de resoldre els reptes que com a espècie tenim, derivats tots de la complexitat planetària a la qual hem de fer front.

No hi ha receptes per aconseguir-ho ni models que serveixin per a millorar els que ja tenim. Hem d'atrevir-nos a construir el que no sabem encara. No estem davant d'una evolució de petits canvis, sinó que aquests ja s'han anat intentant, i portats a terme, sense massa èxit global. I com també sabem, els petits canvis aconsegueixen grans transformacions quan el nivell dels mateixos canvis provoca una mutació sociològica. Uns canvis en què les prioritats polítiques no estiguin arrenglerades amb el gran capital, i es pugui valorar l'economia, tan necessària, com a conseqüència del que fem o podem fer, i no com a premissa per decidir el que es fa.

El gran canvi transformacional vindrà de comprendre que la primacia necessària que hem de donar a l'activitat econòmica ha de ser entesa d'una altra manera, apostant (encara no es fa) a les prioritats següents:

• A la ciència de la descoberta (interdisciplinarietat) entesa com la investigació de les claus de l'adaptació a l'entorn, i la tecnologia que se'n deriva, focalitzada al suport de la vida i la diversitat dels ecosistemes.
• En les arts creatives, renascudes després del seu apartheid particular, sofert com a coneixement secundari a les ciències o considerada de baixa intensitat transformadora, quan la raó era prioritària per desemmascarar els miracles,
• i també en la font del coneixement que dona la consciència, com a gran desconeguda que encara és.

Val a dir que per aquesta transformació o per qualsevol altre, molts són els camins que hi porten i cadascú, que ho vulgui, segueixi aquell camí que trobi, construeix-hi o l'hi mostrin.La complexitat no és el fet complicat. És una altra història. No té res a veure-hi. Metafòricament podríem dir que el fet complicat és com un cabdell de fil que cal desenredar trobant el començament del cabdell i anar desfent els nusos que s'hi han fet.

Respostes biològiques als reptes històrics

La complexitat és la màxima simplicitat -la simplicitat és sempre el natural-. Té una clau per la seva comprensió: canviar de lògica, com qui canvia d'ulleres quan la presbícia et fa la lletra borrosa i t'impedeix la lectura apropiada del llibre a llegir. No es pot, tot es fa borrós i ja podem refregar-nos els ulls que continuarà borrós.

La complexitat ja no es basa en treballar els objectes com fem, predominantment durant els anteriors períodes, des dels caçadors-recol·lectors fins ara (per això saber gestionar el complicat ha estat suficient). La ciència i la tecnologia noves, des del darrer segle, es concentren ja per primera vegada en el més desconegut i alhora més complex, en allò que no té cap valor d'adquisició i que tenim pel sol fet de viure, en allò que iguala de sortida i es diversifica en la seva evolució. Òbviament ens referim a la més alta tecnologia coneguda: EL CERVELL SAPIENS.

La biologia com a disciplina i en especial les neurociències maridades amb tota altra mena de disciplines: biofísica, biomatemàtiques, bioinformàtica, bioenginyeria, bioeconomia... ja ens donen pistes d'on hem de posar la banya per enriquir la nostra manera de pensar, la nostra lògica a fi de comprendre tot el que tenim al voltant, de comprendre totes les funcions que la naturalesa viva ha anat ajustant des de fa més de 3500 milions d'anys al planeta, adaptant-se a tota mena de canvis, per acabar avui dia en l'anomenada època de l'ANTROPOCÈ, on els homínids Sapiens dominem àmpliament el planeta fins a generar condicions properes, cada cop més, a la seva in-habitabilitat.

Per això cal rumiar acuradament quin planeta volem, quina configuració de comunitats convivencials volem, com resolem la interculturalitat i el mestissatge, quines prioritats ens marquem, quins estils de vida són més potents pel desenvolupament personal, quines són els límits per reconèixer, quines són les fonts de coneixement més àmplies que ens hi poden ajudar i quines són les formes d'activar una intel·ligència col·lectiva que ens doni la potència per aconseguir-ho.

Tanmateix no hi ha cap viabilitat si, en la base social, no existeix un ampli espai de col·laboració. Les guerres per l'acció nuclear, el canvi climàtic com avís de la destrucció de la vida humana al planeta i la disrupció tecnològica capaç de generar un altre tipus de vida incompatible amb la humana són amenaces avui dia ja formulades per historiadors de prestigi, com Yuval Noah Harari.

L’autor del que hem parlat a l’inici, en Joan Ramon Resina, acaba dient:

“Però si se sap discernir el nadir de la decadència de l’opressor, i hom es mou ràpidament en la direcció del corrent de la història, llavors s’escau el que de vegades sembla un miracle i no és sinó l’alliberament sobtat de la força retinguda durant molt temps per les estructures que s’ensorren”

I acabem amb un aforisme d’en John Berger:

"El futur que tant els espanta arribarà, i llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor".