L’enzim que devora plàstic: canvi real o utopia?

Una notícia va obrir les portades de les capçaleres científiques d’aquesta setmana: un grup d’investigadors del Regne Unit i dels Estats Units havien dissenyat un enzim capaç de devorar plàstic.

Totes les notícies tenien el mateix tarannà informatiu, una eufòria col·lectiva que albirava la solució de tots els problemes mediambientals relacionats amb el plàstic. Afegien a la informació sobre el descobriment diverses anàlisis expositives per contextualitzar la contaminació dels ecosistemes per l’excés de plàstic, donant a entendre que aquest descobriment seria la revolució que acabaria amb la contaminació.

Però què suposa realment aquest enzim? Afirma John McGeehan, un dels científics rere la descoberta, que la millora és molt il·lusionadora però modesta. Resta èpica al relat revolucionari d’alguns mitjans i assegura que ens apropa a una millor gestió de residus i que obre la porta a millorar el sistema de reciclatge dels plàstics, però que no planteja la fi de la contaminació. Així doncs, l’enzim no és un messies del reciclatge, sinó que encara s’ha de tractar per poder ser usat en la indústria.

Afegeix la divulgadora científica Alba Asenjo que l’autèntica dimensió d’aquest enzim està determinada pel reciclatge de les ampolles de plàstic, que no poden reciclar-se al 100%. "Amb aquest descobriment es poden començar a desenvolupar mecanismes que converteixin el plàstic en plàstic de nou, i poder reutilitzar tots els residus plàstics per fabricar nous productes”.

Però encara que l’enzim pugui millorar els processos de reciclatge s’han de fer molts canvis socials perquè aquesta millora serveixi d’alguna cosa, ja que la cultura del reciclatge no està implantada en la mentalitat global. En tot el món es venen aproximadament un milió d’ampolles de plàstic per minut, però tan sols el 14% d’aquestes es recicla. Si no es reverteix aquesta dinàmica, aquests enzims no tindran un efecte real en la gestió dels residus plàstics malgrat que tenen el potencial de convertir-se en una eina que permeti reciclar-los al 100%, un objectiu gairebé utòpic que cada vegada més sembla més real.

Deia William Shakespeare: "anuncieu en cent llengües el missatge agradable, però deixeu que les males notícies es revelin per si soles”. En la divulgació d’aquest descobriment s’ha produït aquest fenomen: tothom ha saltat d’alegria en llegir titulars sobre la fi del plàstic, però els mitjans han deixat sota relleu les autèntiques dimensions i dificultats de la implantació de l’enzim.

És contraproduent informar amb grans titulars investigacions en fases embrionàries, es corre el risc què el públic general, sense formació específica i desinformat, s'insensibilitzi enfront d'una qüestió tan crucial com és el reciclatge, creient que uns científics amb unes capacitats gairebé de superherois poden solucionar tots els problemes derivats de la modernitat, permetent al públic general desentendre’s. I no és així. Sense alimentar i promoure la cultura del reciclatge, aquest enzim es convertirà en una tecnologia amb potencialitats però sense ús real, com ha passat tantes altres vegades amb altres “descobriments revolucionaris”.