A dos minuts de la mitjanit

Poc deuria imaginar Martyl Langsdorf, il·lustradora i muller d’un dels investigadors del Projecte Manhattan, artífex de la primera bomba atòmica, que la seva representació del perill nuclear a la portada de la revista The Bulletin of Atomic Scientists es convertiria en una icona fins als nostres dies.

Des de llavors, les agulles del Rellotge de l’Apocalipsi, com així se’l va denominar, no han deixat de moure’s aproximant-se i allunyant-se del punt de la mitjanit que representa la fi del món.

Des de l’any passat, el minuter es troba només a dos minuts d’aquesta hora fatídica, un nivell d’alerta que no es repetia des de la crisi de 1953 entre EE.UU i la URSS en plena Guerra Freda.

L’abast d’aquesta amenaça és ara molt més ampli i inclou les emissions de diòxid de carboni a l’atmòsfera que no han deixat de crèixer exponencialment des de la dècada dels cincuanta i que van tornar a augmentar en 2017 i 2018.

El primer col·lapse global de la història?

No és el primer cop en la història de la humanitat que la sobreexplotació de l’entorn ha acabat per fer entrar en declivi civilitzacions senceres o simplement les ha esborrat per sempre, com també ha passat amb nombroses espècies animals.

Aquest cop, però, el col·lapse seria global, degut a la concatenació de problemes interelacionats: canvi climàtic, ràpida extinció d’espècies, degradació de la terra i la seva fertilitat, disseminació de tòxics, acidificació dels oceans, eutrofització de les aigues, nous riscs epidemològic, esgotament de recursos esencials...

Es fa difícil fer front a una situació tan complexa i global des d’una perspectiva estrictament humana, per això són especialment benvingudes visions que se situen en un punt d’observació tan allunyat com el que ens ofereixen els biolègs Paul i Anna Ehrlich, professors i investigadors de la Universitat de Stanford.

El seu estudi, des de l’ecologia, de l’evolució de poblacions naturals de papallones, peixos i ocells aporta un nou context menys antropocèntric a l’impacte dels humans en el planeta.

Com es despren de l’article “Can a collapse of global civilization be avoided?”, publicat a la revista científica Proceedings of The Royal Society B, les mesures que es puguin plantejar per reconduir la situació quedaran sempre curtes si abans no es prenen decisions efectives per frenar el creixement demogràfic i la superpoblació.

N’hi ha prou amb veure que, a nivell de recursos, ens caldria disposar de mig planeta més per mantenir el consum de la població actual segons els estandards de vida dels països desenvolupats.

Però si anem més enllà, i fem l’exercici de situar-nos en el 2050 sumant 2.500 milions de persones al total d’habitants, estimant uns nivells de consum com els que es donen actualment als EE.UU, podrem comprovar que ens caldrien, com a mínim, els recursos equivalents a 4 o 5 Terres!

Símptomes de desintegració

En opinió dels autors de l’estudi, el primer símptoma clar de l’inici d’un col·lapse global es traduiria en la imposibilitat d’alimentar adecuadament a una bona part de la població mundial.

Un dels grans “miracles tecnològics” que ha propiciat un increment exponencial de la demografia, fa ja prop de 80 anys, ha estat la revolució de l’agricultura industrial però pel seu disseny insostenible, porta dins seu la pròpia data de caducitat.

No cal dir que qualsevol Estat que no sigui capaç de garantir un subministre tan bàsic veuria caure la cohesió social mínima necessària perquè no es desintegrés la seva estructura.

L’escalfament global, abocat ja a un increment de 2’4ºC (clarament per damunt dels 2ºC que els científics consideraven “segur”) provocarà danys irreversibles, entre d’altres, en la producció alimentària. De no prendre mesures urgents, un increment fins als 5ºC de la temperatura mitjana podria ben bé deixar la nostra espècie fora de la història.

Així doncs, caldria reduir a la meitat l’ús de combustibles fòssils per al 2050, un objectiu difícil d’assolir, entre altres coses, perquè els propis fertilitzants i pesticides utilitzats en l’actual industria de l’alimentació depenen del petroli per a la seva fabricació.

Nous països emergents aspiren als nivells de vida dels que han gaudit durant dècades països occidentals i això implica demandes energètiques exhorbitants.

A nivell mundial es preveu crear 1200 centrals energètiques de carbó (dades de 2012), que suposarien una capacitat instal·lada de 1,4 milions de Mw, la majoria a Xina.

I doncs, estem davant l’inevitable?

Malgrat aquest horitzó que es va enfosquint a mesura que passen els anys sense que es produeixin reaccions dràstiques per part de la comunitat internacional, Paul i Anna Ehrlich es mostren convençuts que la societat global té capacitat per reacionar davant de greus amenaces globals com ha demostrat en el passat amb la limitació de l’escalada nuclear, però que el principal enemic és la baixa consciència que la societat té encara de la seva gravetat.

Entenent que la falsa creença que la tecnologica ens salvarà màgicament d’aquests perills (bona part dels problemes actuals han estat generat per males eleccions tecnològiques) no té massa recorregut, podem adoptar una visió més integradora i holística que assumeixi criteris inspirats en la Natura, sempre sostenible i equilibrada en l’ús dels recursos.

En aquesta situació crucial científics i tecnòlegs estan cridats a jugar un paper fonamental, en estreta complicitat amb àmplies capes socials, per revertir el desastre.

Això implica, d’entrada, renunciar al miratge del creixement anual sostingut i arbitrari i aprendre a desaccelerar. Reduïr el sobreconsum, repensar les prioritats de desenvolupament tecnològic i, en essència, acceptar que una altra distribució de costos i beneficis és necessària, amb sacrificis per al present, en benefici del futur.

En essència, estem parlant de responsabilitat generacional i d’instint de supervivència com a espècie. Independentment de si ens hi sentim implicats o no, el temps per actuar és ara. No ens passi com la granota que quan va decidir escapar del pot amb aigüa calenta en el que es trobava ja era massa tard. La temperatura havia pujat tan lentament que quan se’n va poder adonar ja estava massa afeblida per reaccionar.