Fins al 2022, i durant més de 10 anys, una cadena d’hamburgueses venia una de les seves per 1 euro. Avui, en val 1,85. Aquest és un dels exemples més clars de la inflació. ¿I el teu sou ha pujat un 85% en 3 anys? Aquest és un dels millors exemples de la pèrdua de poder adquisitiu.

Una de les cançons de l'etapa final dels Beatles va ser The long and winding road (El llarg i sinuós camí), al disc Let it be, l'últim publicat, tot i que es va gravar abans d'Abbey Road. Segur que a la conselleria d'Economia d'Alícia Romero els venen al cap el títol i parts de la lletra: "Em vas deixar aquí plantat. Fa molt, molt de temps. No em deixis esperant. Guia'm cap a la teva porta". No només per les dificultats que té per aprovar els primers pressupostos de la legislatura de Salvador Illa, que també, sinó per les traves per aconseguir un altre objectiu perseguit pels diferents governs catalans, que és fer de l'Institut Català de Finances (ICF) un veritable banc públic per cobrir espais als quals les entitats financeres privades no arriben, o amb prou feines.

Mentre míssils, bombes i drons sobrevolen el golf Pèrsic, les perspectives d'una guerra encara més devastadora al Pacífic s'estan reforçant. La desescalada de la nova guerra freda entre els Estats Units i la Xina ha de convertir-se ara en la màxima prioritat mundial. Amb aquest objectiu, és essencial desmuntar un mite poderós que fa la guerra més probable: la idea que la Xina ha arribat a la prosperitat fent trampes.

Quan va començar el conflicte amb l’Iran, vaig advertir que l’impacte sobre els mercats probablement seria una qüestió de dies. I, amb la informació que teníem aleshores, era una lectura raonable: tant els inversors com els analistes (com jo) esperaven un conflicte curt. La realitat, però, és ben diferent.

Codorniu (de la família Raventós des del segle XVI al fons Carlyle), Freixenet (dels Ferrer a l'alemanya Henkell), Pastas Gallo (dels Espona a Proa Capital), Cirsa (de Manuel Lao a Blackstone)... I, ara, a més d'Ercros –que passa a estar controlada pel grup industrial portuguès Bondalti després d'una opa–, Puig Brands, un grup català amb més 112 anys de vida convertit en multinacional, ha admès aquesta setmana que està en converses amb l'estatunidenca The Estée Lauder Companies, que és tres vegades més gran. Si prospera la negociació, els Puig, amb unes accions que encara no han recuperat els 24,50 euros amb els quals es van estrenar el 3 de maig del 2024, faran caixa i es podran dedicar a altres inversions. Hi ha molts precedents. El procés de pèrdua de companyies autòctones ve de lluny, com quan la família Bernat va vendre Chupa Chups a la italianoholandesa Perfetti Van Melle el 2006. Avui, fins i tot en un sector com el del cava, les dues grans, Codorniu i Freixenet tenen propietaris estrangers.

Les trampes al solitari d’alguns economistes i polítics exigeixen que molts altres hagin d’estar atents per no perdre peu de la realitat econòmica en què es vol intervenir. Així, quan ens diuen que es millora la renda, i que encara millora més l’ocupació, ens diuen indirectament que baixa la productivitat; a vegades per donar a entendre després que aquesta baixada es deu a la falta d’esforç dels treballadors, ignorant el paper dels excedents empresarials en els acompanyaments de la tecnologia al treball. Igualment, fa feredat veure com alguns s’enorgulleixen de la creació d’ocupació, malgrat l’elevadíssima taxa d’atur que Espanya manté (i més en tindria si comptabilitzéssim bé el nombre de parats). Recordem que es considera que els fixos discontinus no són parats, tot i cobrar subsidi, i que, per tant, cal forçar l’enginy en calcular la població efectivament ocupada.

M’agradaria poder tancar aviat aquesta sèrie sobre l’Iran i la nostra butxaca. Però la realitat és tossuda: com més s’allarga el conflicte, més profundes poden ser les conseqüències econòmiques. De moment, hi ha algun respir. El preu del combustible ha caigut prop de 20 cèntims per litre després de la rebaixa de l’IVA (després de tocar els 2 euros). Un gran encert per part de l’administració.

Un conegut economista em va assegurar aquesta setmana que hi hauria pressupostos de la Generalitat per al 2026. N'estava molt convençut. Encara més, no en tenia cap mena de dubte, després d'aplicar la teoria dels jocs, una branca de les matemàtiques que s'utilitza per modelar situacions de negociació, conflictes, competència, cooperació i altres interaccions similars. Amb aquesta teoria es pretén determinar la millor estratègia possible per a cada un dels jugadors i el resultat que cal esperar de cadascuna de les situacions. I els jocs poden ser de suma zero (els beneficis o pèrdues d'uns jugadors queden compensats amb els beneficis o pèrdues dels altres) o de suma no zero, és a dir, tots poden guanyar o perdre.

Potser se sap que els governs espanyol i català, així com ciutats com Barcelona, ofereixen subvencions per renovar habitatges i millorar-ne l'eficiència energètica. Aquests programes ajuden les llars a augmentar el seu confort mentre redueixen les seves factures energètiques, que han esdevingut una gran preocupació des de la crisi energètica del 2022.

Un dels efectes més immediats de la guerra a l’Iran és l’encariment de les hipoteques. A primera vista pot semblar que una guerra llunyana no té relació amb la quota mensual d’un préstec hipotecari, però l’índex de referència de la majoria d’hipoteques variables, l’Euríbor, manté una elevada correlació amb els tipus d’interès, és a dir, amb el cost dels diners.

Hi havia expectació aquest dijous al Cercle d'Economia per escoltar la ministra d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions i portaveu del govern espanyol, Elma Saiz, ja que parlava d'un tema que genera polèmiques polítiques i demagògiques: la immigració. Precisament aquest fòrum d'opinió presidit per Teresa Garcia-Milà va emetre fa uns dies una nota d'opinió en la qual reclamava modular l'arribada d'immigrants i alinear-la a un nou model econòmic basat en una productivitat més gran. I també exigia una "veritable política d'immigració". Saiz, acostumada a difondre les consecucions de l'executiu de Pedro Sánchez (fins i tot s'ho va fer venir bé per acabar les declaracions als periodistes abans d'entrar amb un No a la guerra), no va satisfer del tot quan li van fer preguntes.

El 28 de febrer, els Estats Units i Israel van llançar una operació militar contra l'Iran que ha trastocat els mercats energètics mundials. Per a molts, el conflicte pot semblar llunyà, però n'hi ha prou amb els preus de qualsevol benzinera per entendre que no ho és. En dotze dies, el preu del gasoil professional ha pujat un 26%, i ha passat d'1,45 euros el litre a 1,82. No és una projecció ni un escenari teòric. És el que paguen avui milers d'empreses catalanes cada vegada que omplen un dipòsit.

Podríem pensar que el conflicte bèl·lic a l’Iran ens queda molt lluny i no ens afecta directament. Però res més lluny de la realitat. Aquest tipus de conflictes tenen conseqüències econòmiques globals i, en aquest cas, una de les principals és l’augment del preu d’una matèria primera clau: el petroli. Quan el petroli s’encareix, també s'encareix el combustible —cosa que probablement ja heu notat— i, en conseqüència, acaben augmentant molts altres preus de l’economia. De fet, aquest context pot tornar a generar inflacions del 4% al seu preu actual.

Al PP li falta una pota a la taula de solucions per a Catalunya: la del finançament. Tot i saber que sense aquesta comunitat se li complica arribar a la Moncloa, acostuma a jugar amb l'anticatalanisme, que li dona rèdits a fora. Que la del finançament autonòmic és una qüestió poc còmoda per a la força que lidera Alberto Núñez Feijóo va quedar clar aquesta setmana durant la intervenció del vicesecretari d'economia dels populars, Alberto Nadal, en un esmorzar organitzat per Pimec.

Catalunya té una virtut indiscutible: sap analitzar-se. Disposem d’informes, comissions, estudis, think tanks i debats de gran nivell. Però aquesta fortalesa també pot convertir-se en un llast quan el diagnòstic substitueix l’acció. Som un país sobrediagnosticat. I ha arribat l’hora de sobreexecutar.

Últimament assistim a una operació militar cada mes. Aquest cop, a l’Iran. Casualment, gairebé sempre tenen lloc en cap de setmana, amb els mercats financers tancats. Però després arriba dilluns i les borses tornen a obrir. Ens hem d’espantar?

Hi ha moviments de fons. Habitualment, la dita societat civil catalana acostuma a ser crítica des de l'anonimat però educada i possibilista davant del poder polític. Però això sembla que està canviant una mica. En algunes reunions i trobades hi ha representants empresarials que reclamen acció, una certa mobilització per superar reptes com els de la mobilitat (Rodalies, per exemple), la transició verda i la reducció de la burocràcia de l'administració. Alguns estan una mica farts de quedar sempre bé i exigeixen als polítics que treballin més pels interessos del país i menys pels del mateix partit o el d'alguns dels seus líders.

Califòrnia fa anys que projecta un tren d’alta velocitat, però la construcció avança molt lentament i només s’han completat alguns trams; Espanya, en canvi, té una de les xarxes d’alta velocitat més extenses del món i segueix obrint nous trams. L’excés de regulació, els obstacles institucionals i la manera com els polítics reaccionen als interessos locals expliquen per què es construeix molt a Espanya i gairebé gens als Estats Units.

Avui dia, al mercat existeixen 35 milions de criptomonedes. Només en les últimes 24 hores se n’han creat 162.932. Totes elles s’anomenen altcoins i representen alternatives que van més enllà del bitcoin. En conjunt, el valor total del mercat de les criptomonedes –és a dir, el capital que la gent hi té invertit actualment– ascendeix a 1.902.400.000.000 euros. Molts zeros, oi? Per posar-ho en perspectiva, aquesta xifra és aproximadament un 10% superior al PIB (indicador que mesura la riquesa generada en un territori) d'Espanya. Fa 6 mesos, superava els 3 trilions d’euros.

Cada cop conec més gent que es posiciona en contra del pagament d'impostos. Alguns, joves, diuen que amb el poc que se’ls paga només falta que se’ls retinguin diners per a contribucions fiscals; al cap i a la fi, ells no identifiquen massa despeses públiques que els hi siguin favorables en termes de beneficis. Entre pensions i sanitat sembla que tot va per a la gent gran. També és fàcil observar com molts ciutadans i professionals continuen amb allò de "amb factura o sense" per bé d'abaratir els preus a pagar per serveis. Finalment, conec molts rics que no paguen impostos (aquesta és per a mi la millor definició de qui és ric!), ja que ho són prou per costejar el que suposa l’enginyeria fiscal muntada i els assessors tributaris que la mantenen. I, així i tot, els surt a compte per tot el que s’estalvien de tributar. I alguns que sí que n’estan pagant es queixen, però, amargament quan veuen com aquells altres, més atrevits, se la juguen entre l’evasió i l’elusió fiscal i gairebé no tributen, per passar-los la mà per la cara dels complidors evidenciant que no són "prou llestos".