10 Ens hem convertit en uns experts a l'hora de parlar de paradisos fiscals i de com grans fortunes i empreses aprofiten aquests territoris per, com diuen els portuguesos, 'fugir ao fisco' .

]]> Finalment sembla que s'ha registrat al Parlament la proposició de Llei de l'Impost sobre els béns improductius de les empreses.

]]> Sembla que no només serà APPLE la que haurà de fer front a possibles reclamacions de la UE per haver trobat la forma d'optimitzar la seva fiscalitat. Tot apunta que Amazon i McDonalds poden ser els propers del que, imagino, serà una llarga llista. No podem parlar de frau fiscal no de la imposició de multes com he estat llegint aquests dies. El que han fet aquestes grans corporacions el treure-li tot el suc possible a les normes fiscals de cada país, fins i tot arribant a acords específics amb certs països (els famosos 'rulings' del que tant es parla ara, però que són tant vells com els propis impostos). Serà immoral, no serà ètic, però en la majoria de casos es tracta d'estructures legals per pagar els menys possibles impostos dins de la legalitat i fins i tot, en algunes ocasions portant la norma al límit. El problema no és anar tapant forats i evitar que les grans empreses deslocalitzin beneficis. El problema és que l'economia ha canviat i la fiscalitat continua essent en essència la mateixa que teníem des de meitat del segle XX. Suposo que tots coincidirem en que l'economia s'ha globalitzat. Ha aparegut el comerç electrònic, les transaccions financeres on-line, serveis que es presten de forma telemàtica i descentralitzada, nous mitjans de pagament, les apps, els pokemons..... Estem en una altra era. Les coses han canviat, i si no pregunteu-ho a les agències de viatge, als cantants que abans venien discos, a la indústria cinematogràfica, als petits comerços de barri, als bancs que van tancant oficines, als taxistes.... Tot ha canviat excepte els impostos. Estem en una economia globalitzada però els impostos es segueixen exigint en base a un patró local. Els impostos s'apliquen a escala de país mentre que l'economia juga en un taulell global i és aquí on tot comença a fallar ja que sempre es trobarà la manera de 'fugir del fisco' com diuen a Portugal. Cal repensar l'àmbit de la fiscalitat i cal fer-ho de forma urgent. En una economia globalitzada només funcionarà una fiscalitat a idèntica escala, i això obligarà a que molts s'hagin de posar d'acord i seure al voltant d'una taula (o fer un Skype, posats a ser globals). Eentretant, a seguir posant pedaços al llençol ja molt apedaçat de la fiscalitat local, és el patchwork fiscal que està tant de moda al segle XXI.

]]> Sembla que el Partit Popular ha acceptat, a petició de Ciudadanos, fer una revisió de l'amnistia fiscal del 2012. L'objectiu ens l'han explicat prou clarament. Es tracta de 'fer pagar' el que tocava a tots aquells que s'hi van acollir al 2012 per regularitzar la seva situació fiscal. El text Reial Decret-Llei que va aprovar l'anomenada 'regularización fiscal' no va ser massa afortunat. En principi, la mal anomenada 'amnistia fiscal' preveia recaptar el 10% d'aquells diners que no havien estat declarats. Tot i això, per un problema de redacció (voluntari o involuntari, aquí ja no m'hi poso) al final el 10% només es va pagar sobre el que aquests diners no declarats havien rendit en els darrers 4 anys (2008, 2009, 2010 i 2011) que no havien estat uns grans anys des del punt de vista de rendibilitat, sotmesos com estàvem i com estem en una situació de crisi econòmica. D'unes previsions de recaptació molt sucoses ens vam quedar en uns escanyolits 1.200 milions d'euros (que és molta pasta, ja ho sé) enlloc dels 4.000 milions (o més) que es podien haver arribat a recaptar. Tampoc hem d'oblidar el context històric en que es va aprovar aquest Reial Decret-Llei. La UE amenaçava amb amb tancar l'aixeta i duia a Espanya a demanar un rescat imminent. La 'regularització fiscal i altres mesures que van prendre, reforma laboral inclosa, anaven dirigits a demostrar que Espanya podria generar ingressos suficients tota sola i sortir-se'n. Era una mesura a la desesperada no destinada a permetre una 'regularització fiscal' pensada, raonada, pactada i útil, sinó que era un estirabot per acontentar a Brussel·les i per això es va fer ràpid i malament. Els estirabots de darrera hora mai són bones solucions. I era resulta que 'la cagada' (ja em perdonaran l'expressió però no en trobo d'altre) del Reial Decret Llei de 'regularización tributaria' que només va permetre recaptar entre el 2% i el 3% dels diners que es van declarar (i que no eren tots) es vol arreglar a misses dites ja fa quasi 4 anys. Al menys això sembla que diu el pacte entre el PP i C's (que he trobat a eldiario.es) .....

]]> Poc dies després de les eleccions, el govern en funcions ha anunciat una pujada d'impostos (aquest cop per les empreses, i sembla que només les grans). Durant les eleccions els cants de sirena anaven en direcció contrària. 'Bajaremos los impuestos!' deien. Pocs s'ho creien, i no han passat ni tres setmanes i ja veiem que la realitat va en sentit contrari. En el fons, totes aquestes promeses de lligar els gossos amb llonganisses que ens fan en període electoral ens haurien de provocar la indiferència més absoluta. Les coses són el que són i estan com estan. El dèficit espanyol creix cada any, i tenim la sort que els tipus d'interès estan a zero perquè en cas contrari (o en cas de repunt de la prima de risc) el dèficit encara seria més gran. Brussel·les no deixa d'insistir en que cal reduir el dèficit i Espanya va trampejant com pot la pressió europea any rere any. Dir que s'abaixaran els impostos és una bajanada vist com està l'economia espanyola, i creure-s'ho amb arguments més que discutibles és com fer trampes al solitari. En economia pública les regles son senzilles. Ingresses per la via dels impostos. Aquests diners es destinen a les despeses i inversions públiques i també a tornar els diners que t'han deixat (el deute públic). Si gastes més del que ingresses tens dèficit, a la inversa generes superàvit que et permet reduir deute públic. Brussel·les demana que reduïm el dèficit. La única manera és recaptar més impostos o retallar les despeses públiques. Això ho sabíem fa setmanes, ho sabem avui i seràs igual demà. Negar-ho és fer trampes al solitari, i als contribuents.

]]> Després de la victòria del PP a les eleccions del 26J, els que ens dediquem a això dels impostos ja tornem a frisar. Tal i com hem sentit durant la campanya electoral hem d'esperar, seguint les promeses del guanyadors, una nova rebaixa d'impostos. Aquest cop, no valdrà l'excusa de retardar-la o bé de fer dos passos enrere (pujar-los primer) per fer-ne un endavant (i després abaixar-los). Entenc que serà per la via directa. Baixada de l'IRPF per a tots. Tinc curiositat per veure com quadren el números. Le UE demana a Espanya retallades addicionals de 8.000 milions en dos anys, tenim l'espasa de Damòcles del Brexit i incertesa econòmica, amb un govern que no té majoria absoluta i que haurà de governar en minoria. Bé, esperem que en tornar de vacances ja hi hagi nou govern. Una de les primeres feines que tindrà serà començar a treballar en els pressupostos per al 2017, que hauran de pactar. Hi haurà rebaixa d'impostos?

]]> Quan s'acosten eleccions és ja tradicional, com si es tractés de la rosa de Sant Jordi o del tortell de Reis, veure com el partit al Govern, en un acte d'extraordinària generositat, aprova alguna mesura per omplir (no massa) la butxaca dels contribuents. A ningú se li escapa que la finalitat és electoral. Ho han fet molts polítics. Els casos més recents serien els de Zapatero amb el meravellós 'Cheque de 400 euros' que va anunciar ,així de cop, i que gairebé infarta l'aleshores Ministre d'Economia Pedro Solbes, o al molt més recent 'regal' del duet fantàstic format per Mariano i Cristobal que anticiparen la reforma fiscal perquè els soferts contribuents cobressin al voltant d'uns 20 euros extra cada mes (uns 240 euros anuals) degut a la rebaixa de les retencions a les nòmines. Aquesta moda de rebaixar impostos just abans d'unes eleccions, fiscalitat pre-electoral en podríem dir, sempre costa diners. La gràcia és que si es perden les eleccions el problema se'l troba el que guanya, que ha d'entomar 'el marrón' que es troba damunt de la taula només arribar. Per contra, si tornen a guanyar els mateixos no hi ha sorpresa, i gestionen i camuflen la malifeta normalment pujant alguns impostos dissimuladament. A les portes de repetir eleccions generals, ens trobem en una situació inèdita, 'el marrón' no s'ha pogut arreglar perquè no hi ha Govern, o el que hi ha hi és 'en funcions'. El regal fiscal del duet fantàstic ha provocat que es deixin de recaptar 1.500 milions d'euros. Justament la setmana passada el Ministre d'Hisenda (en funcions) Sr. Montoro anunciava retallades addicionals d'uns 2.000 milions degut a l'augment del dèficit que ell mateix ha provocat amb la rebaixa fiscal. Per dir-ho en termes adolescents (i aquí agraeixo l'ajud de la meva filla Anna que em forma en la matèria) es tracta d'un 'zasca' com una casa i es mereix allò de fer el signe de la 'L' davant del front amb l'índex i el polze estesos fent angle dret. M'hagués agradat penjat la foto però el photoshop no és lo meu. Ara tornem a tenir eleccions, i per manca de govern ens haurem de resignar a no rebre el regal pre-electoral tant nostrat en la política espanyola. Ho sento, no hi haurà ni xec ZP ni reforma fiscal del duet M-M que rebaixi els impostos. Aquest cop no tenim premi. En el fons, millor, perquè el regal sempre l'acabem pagant nosaltres, i amb escreix. País.....

]]> Bona notícia. Per fi la UE ha engegat una iniciativa per reformar l'IVA en l'àmbit comunitari i convertir-lo de veritat en un impost únic a nivell europeu. No és una mala idea, i de fet ja fa molt de temps que se'n parla. A priori això voldria dir que, per exemple, una empresa de casa nostra que compra a empreses d'altres països de la UE, posem Alemanya, haurà de pagar l'IVA del pais d'origen a l'empresa venedora (que l'ingressarà a la Hisenda Alemanya on el venedor està establert) El comprador llavors podrà desgravar l'IVA al seu país (per exemple Espanya) com si es tractés d'una operació local. Aquesta idea no és nova. De fet rau en el principis fundacionals del Mercat Únic en el que hauria de ser el mateix comprar al propi país o bé comprar a qualsevol estat membre de la Unió. Un IVA Únic per fer-nos tributar a tots i que serveixi per reduir el frau....

]]> Ja tenim tema i sembla que per uns quants dies, setmanes i mesos. El Panamà Leaks, o el que sembla que es coneixerà com 'Els Papers de Panamà' o #PanamaPapers , donarà que parlar pel volum de documents filtrats. Dóna que pensar la grandesa del byte, del megabyte, del gigabyte i ara, del terabyte, que permet que de forma ràpida i fàcil, milers de documents viatgin d'una part del món a l'altra, que passin de mans en mans, en una democratització de la informació a la qual ens hem d'acostumar. Com bé diuen els periodistes que han analitzat la informació, tenir una societat panamenya no és delicte. És cert. El que pot ser delictiu és l'ús que se'n fa d'aquestes estructures, però tenir-ne una a Panamà és un bon començament. De moment es parla de persones i es posa l'accent en persones conegudes, mediàtiques. Això té tirada, se'n parla, però queda encara desvetllar la part més sucosa, la part on realment es mouen els calers. Suposo que en breu filtraran el nom de les empreses que també han utilitzat aquest despatx per evadir impostos, i llavors encara hi haurà més sorpreses. Esperem.

]]> Ja fa dies que volia fer aquesta entrada al blog. En els moments més àlgids la bombolla immobiliària on tot es venia i els preus pujaven i es gastava i s'endeutava sense aturador érem molts els que no enteníem res. No ho enteníem tot i que grans experts ens ho intentaven explicar, demostrar, justificar. Tot i les explicacions i justificacions d'alguns experts, alguna cosa fallava. Molts ho intuíem. No parlo només només de gent amb formació econòmica. Qualsevol persona amb sentit comú arribava a la mateixa conclusió. No era lògic els sous que es pagaven, els preus dels pisos, els cotxes de luxe, la facilitat per rebre crèdits, l'orgia de consum en que es vivia, etc... Ja sabem com va acabar tot. Des de fa uns dies torno a tenir la mateixa sensació. Alguna cosa falla. No em refereixo a la situació de crisi, atur i dèficit que puc arribar a entendre. El que no entenc és veure com els tipus d'interès es tornen negatius i ens diuen que els bancs començaran a cobrar que guardar-nos els diners. Tampoc entenc que ara els bancs ens facin signar 'clàusules zero' quan ens fan un préstec o una hipoteca. Vol dir això que els bancs tenen por que un dia ens hagin de pagar a nosaltres quan ens facin un préstec? Es clar que recordo la famosa 'trampa de liquidesa' dels Keynesians dels meus temps a la Facultat, però 'la trampa' no parlava d'això i 'la trampa' s'arreglava amb més despesa i inversió pública El que estem veient ara és diferent i molt preocupant. Alguna cosa falla

]]> INDICATIU Present Hisenda no som tots Hisenda no sou tots Hisenda no són tots perfet Hisenda no hem estat tots Hisenda no heu estat tots Hisenda no han estat tots imperfet Hisenda no érem tots Hisenda no éreu tots Hisenda no eren tots plusquamperfet Hisenda no havíem estat tots Hisenda no havíeu estat tots Hisenda no havien estat tots Passat simple Hisenda no fórem tots Hisenda no fóreu tots Hisenda no foren tots Passat anterior Hisenda no haguérem estat tots Hisenda no haguéreu estat tots Hisenda no hagueren estat tots Passat Perifràstic Hisenda no vam ser tots Hisenda no vau ser tots Hisenda no van ser tots Passat anterior perifràstic Hisenda no vam haver estat tots Hisenda no vau haver estat tots Hisenda no van haver estat tots futur Hisenda no serem tots Hisenda no sereu tots Hisenda no seram tots futur perfet Hisenda no haurem estat tots Hisenda no haureu estat tots Hisenda no hauran estat tots CONDICIONAL condicional (els temps condicionals es consideren temps de l'indicatiu) condicional Hisenda no seríem/ fórem tots Hisenda no seríeu/ fóreu tots Hisenda no serien/ foren tots condicional perfet Hisenda no hauríem estat tots Hisenda no hauríeu estat tots Hisenda no haurien estat tots condicional perfet Hisenda no haguérem estat tots Hisenda no haguéreu estat tots Hisenda no hagueren estat tots SUBJUNTIU present No siguem Hisenda tots No sigueu Hisenda tots No siguin Hisenda tots imperfet No fóssim Hisenda tots No fóssiu Hisenda tots No fossin Hisenda tots perfet No hàgim estat Hisenda tots No hàgiu estat Hisenda tots No hagin estat Hisenda tots plusquamperfet No haguéssim estat Hisenda tots No haguéssiu estat Hisenda tots No haguessin estat Hisenda tots IMPERATIU imperatiu No siguem Hisenda tots No sigueu Hisenda tots No siguin Hisenda tots Salutacions. a.

]]> En els darrers dies hem tornat a sentir veus que ens parlaven d'una possible reforma de l'Impost sobre Successions. El Vicepresident i Conseller d'Economia Junqueras es va encarregar de desmentir-ho. Ja estem massa acostumats a acceptar amb resignació que cada canvi de govern (sigui aquí o a Madrid) suposi automàticament un canvi en les normes fiscals. Venim d'un període en el que les reformes fiscals s'han succeït, anticipat, modificat, re-modificat i tornat a canviar. Això als que vivim de l'assessorament fiscal ja ens està bé. Ens toca estudiar i estudiar i haver de gestionar aquests canvis legislatius quasi de forma permanent que els contribuents no poden assumir, i així ens guanyem la vida. Però el gran perjudicat de tots aquests canvis acaba sent sempre el contribuent, que és qui paga la festa. Les reformes fiscals haurien de plantejar-se en ternes de gran pacte entre les forces polítiques que ens donessin un mínim d'estabilitat i ens permetessin poder organitzar-nos. Molts dels canvis que hem viscut recentment són difícilment justificables. Molts d'ells purament cosmètics i amb motius electoralistes (entre ells, la reforma de l'IRPF de Montoro) i això no està bé, i menys quan els canvis es fan a mitja partida. Ara la CUP torna a plantejar aquesta reforma de l'Impost sobre Successions que seria la tercera en els darrers anys. I això en aquesta transició nacional de 18 mesos, que no si tinc malentès acabarà en unes noves eleccions constituents en la que es nomenarà un nou Govern. I què farà aquest nou Govern? tornar a modificar l'Impost de Successions? Per mi encantat. Més feina. Per al contribuent més incertesa i menys possibilitat de planificar un fet prou rellevant com és una herència. Si us plau, deixin-nos morir en pau (i pagar els nostres impostos). Tributem en pau.

]]> Fa més o menys un mes, veiem als mitjans com la farmacèutica Grífols traslladava part del seu negoci a Irlanda. El motiu del trasllat és obvi, la cerca d'una menor pressió fiscal que Irlanda ofereix sense complexes a qui vulgui gaudir-ne. Ara observo com aquesta política, que es va titllar d'antipatriòtica, es repeteix amb una altra farmacèutica com és Pfizer que també ha anunciat el seu trasllat a terres irlandeses. Independentment la complexitat jurídica de la operació, de que ens parlin de fusions inverses, del Double Irish i el Dutch Sandwich dels Tax Deals a Luxemburg el que caldria és analitzar en profunditat i amb una certa distància què està fallant en aquesta economia globalitzada i quines solucions es poden trobar per fer el que el sentit comú ens mana, que tothom pagui impostos on els hauria de pagar. En primer lloc caldria identificar el problema i no centrar-nos en la conseqüència. Que grans empreses multinacionals es traslladin a territoris on, dins de la legalitat, es poden pagar menys impostos és quelcom lícit i fins i tot diria que una obligació de les empreses. Les empreses es deuen als seus accionistes que en són propietaris (tant se val si l'accionista és l'Amancio Ortega o una àvia que inverteix 500 euros a borsa). Les empreses cerquen maximitzar els beneficis per crear valor pels seus accionistes i si poden estalviar-se el 39% d'impostos que pagarien als Estats Units i passar a pagar-ne el 12,5% a Irlanda perfecte. Si poden pagar-ne menys, millor. Pfizer, com moltes altres empreses traslladarà la seu de direcció a Dublin per motius fiscals. De fet us recomano fer una mica de 'turisme fiscal' si aneu a Irlanda, i fer una volteta pel l'anomenat 'Districte Financer' de la ciutat. Veureu la quantitat d'empreses que s'hi han establert i podreu comprendre la magnitud de la conseqüència. I dic conseqüència perquè en el fons que les empreses es traslladin a Irlanda no és un problema si no la seva conseqüència. Siguem honestos amb nosaltres mateixos. Si tinguéssim la possibilitat de pagar menys impostos de forma legal, ho faríem? Jo si. Ens podem omplir la boca amb gestos de solidaritat, d'ètica i similars però evitar pagar impostos dins de la legalitat és lícit. Quins de vosaltres teniu un pla de pensions? quins poseu els vostres estalvis en fons d'inversió? quins desgraveu de la hipoteca de l'habitatge habitual? Tot això ajuda a pagar menys impostos suposo que ho sabeu, i ho fem perquè és legal. En una altra escala, és el mateix que fan les empreses. Quin és doncs el problema? Jo crec que el problema és de concepte. M'explicaré. El sistema fiscal dels països desenvolupats és un sistema basat en l'economia de finals del segle XIX i essencialment del segle XX. Una economia basada en transaccions comercials físiques on les mercaderies es transportaven d'un lloc a l'altre i que quedaven aturades a les fronteres on es feien pagar aranzels. Aquest sistema fiscal global es complementava amb l'aplicació d'impostos al consum (com el nostre IVA) i una imposició sobre el benefici de les empreses (Impost sobre Societats) i de les persones (Impost sobre la Renda). El món ha canviat des de llavors, i ho ha fet molt. El problema neix amb el desenvolupament de l'anomenada economia digital i les noves tecnologies. Avui en dia una empresa pot controlar el seu negoci des d'una seu única. Ja no necessita tenir delegacions arreu del món amb venedors, oficinistes, comptables, personal administratiu, encarregats de magatzem.... tot allò que els nostres avis haguessin considerat imprescindible per vendre a un altre país es pot fer còmodament assegut a un despatx situat, per exemple, a Irlanda. Una bona pàgina web, els emails, l'Skype, els PDF's i moltes altres eines digitals són les que han provocat el canvi, aquest gir inesperat al que els països i les legislacions fiscals no s'han adaptat. Sembla que la OCDE comença a adornar-se'n i ha creat el projecte BEPS (la traducció vindria a ser evitar la deslocalització de beneficis, més o menys) que difon amb un vídeos que més proposar una solució real al problema , ens refrega per la cara les seves conseqüències. Els podeu veure aquí i aquí. Té solució el problema? Jo crec que sí. Crec que la solució passa per assumir que aquest model fiscal obsolet que apliquen els països desenvolupats ja no serveix i repensar-lo. Entendre on es generen el beneficis realment i refundar les bases de la fiscalitat internacional que permetin a cada territori rebre el que li correspon. Tots els països s'hi han de posar a l'hora, no valen accions individuals. En una economia globalitzada, la solució ha de ser global. Mentre la solució arriba, la viagra canvia de color i es torna verda. Només falta ara que posin un trèvol de tres fulles a les seves pastilles. albert.

]]> Decebedores les notícies d'ahir respecte de la decisió del Govern espanyol d'intervenir (encara més) les finances de la Generalitat. I crec que són decebedores perquè em mostra que estem a arribant a un punt límit en tot aquest procés que estem vivint des de la famosa Sentència del Constitucional del 2010. Les parts enfrontades han anat jugant aquesta complicada partida d'escacs i ara hem arribat al moment decisiu de la partida que és quan es comencen realitzar els moviments decisius, els que marcaran realment el resultat de la partida. Em va agradar molt aquesta metàfora que utilitzar ahir nit el company Josep Lladós, (Professor d'Economia de la UOC) a la taula rodona a la que vam assistir a RAC1. Tot i que es parla que això és un ofec a l'autonomia financera de la Generalitat crec que que les declaracions del Ministre Montoro van més enllà. Coincideixo plenament amb l'Àlex Font quan parla dels 'Homes de Negre 2.0'. Jo els vaig anomenar ahir 'homes de negre virtuals'. La idea és la mateixa. No es tracta de no poder pagar lliurement (això ja passa des de la creació del FLA allà al 2012) el que ara passarà és que el Govern Espanyol podrà no autoritzar el pagament de factures si consideren que aquestes despeses no són adequades. I això és molt més greu. El Govern Espanyol ja tenia la clau de la caixa des del 2012 (personalment crec que mai ens l'havia donat aquesta clau) i ara el que ha agafat, sense miraments, és el control del pressupost de la Generalitat o el que és mateix la decisió final si una despesa és 'adequada' o no. Això deixa el Govern de la Generalitat en una situació de inoperància total. No es pot decidir el pagament ni assegurar als proveïdors si una factura serà acceptada o no. Tot dependrà de la supervisió del 'homes de negre'. I aquesta decisió l'ha presa un govern en funcions ja que no hem d'oblidar que les Corts Espanyoles estan dissoltes i a les portes d'unes eleccions generals. Amics, amigues, ahir sense fer grans escarafalls Catalunya va deixar de governar-se autònomament. Els homes de negre s'han mogut. Juguen blanques. @albertsagues

]]> Ara fa uns dies, la meva filla em preguntava per la proposta de l'alcaldessa de Barcelona de crear una moneda local a Barcelona. L'Anna, la meva filla adolescent, aprofita sovint els trajectes en moto per plantejar-me preguntes que li generen inquietuds, mentre va descobrint el món dels adults, que de vegades és difícil d'explicar i d'entendre fins i tot per nosaltres. Intento donar resposta a les seves inquietuds com millor puc tenint en compte la situació. Han de ser respostes breus (la durada del trajecte en moto ho condiciona) molt concretes (no me'n deixa passar una, si fujo d'estudi) i es fan sense mirar mirar als ulls de l'interlocutor, donades les circumstàncies (excepte alguna mirada robada en algun semàfor). Com us deia, una de les darreres va ser sobre els diners que l'Alcaldessa Colau pretén fabricar a Barcelona. "tothom pot fer diners?" em va demanar tot iniciant trajecte a la Plaça Urquinaona. Li vaig explicar ràpidament la història dels 'diners'. Com al principi dels temps es funcionava amb el 'trueque' (ho he mirat al DIEC i en català es diu barata) com la gent treballava i rebia a canvi un sac de patates que després havia de canviar per un tall de carn o una barra de pa, sempre que el de la carn o el pa volgués acceptar les seves patates en barata. Després, van aparèixer els diners per facilitar comerç. Primer fabricant monedes amb metalls preciosos (or, plata, etc...) i després fent uns paperets que anomenem bitllets en funció de l'or que l'emissor tenia ben guardat a la seva caixa forta "...que és el que es coneixia com el patró or" li explicava tot arribant a Plaça Universitat. Li deia que després de la Segona Guerra Mundial, els països desenvolupats, reunits a Bretton Woods van decidir abandonar el patró or i que a partir de llavors, els països van ser lliures de fer tants bitllets com volguessin encara que no tinguessin or com a reserva (vaig condensar una mica la història, tot ajuntant la crisi del 71 que és quan realment desapareix el patró or i Bretton Woods ja que, com us deia, el temps de resposta és limitat). Els diners avui són papers que imprimeixen els països, en el nostre cas la unió Europea, que acceptem com a mitja de canvi. Cobrem el sou amb uns papers que ens donen sabent que aquests papers els podrem fer servir per anar a comprar i així anem fent. -. "llavors no podem anar a la Unió Europea a demanar l'or que valen aquests diners?" em va dir -. "No Anna, no podem. Aquests diners no valen res." En sentir-me dir això em va agafar por. "Més ben dit, sí que tenen valor aquests diners. Ens refiem que ens serviran per poder comprar coses. Serveixen perquè tenim confiança en qui els ha fabricat. Per exemple, si creus que els Estats Units són un gran país on tot funciona, on es poden comprar coses i pots trobar-hi gent disposada a acceptar dòlars, no t'importarà tenir dòlars. Per contra si et donen diners d'un país que no saps ni on és, probablement no els voldràs ja que ningú te'ls acceptarà i no et serviran de res" -. "Val. Llavors tu acceptaràs els diners de Barcelona ? " va dir al semàfor d'Aribau/Aragó No hi havia pensat en això encara.... Vaig respondre que sí, que en principi acceptaria els diners de Barcelona, sempre que l'Ajuntament me'ls canviés per per euros quant jo ho demanés. I vaig reblar dient que esperava que l'Ajuntament no acabés fent massa diners que no pogués canviar per euro, arribat el cas, i que jo me'n refiava de l'Alcaldessa. Que si es posava seny, sí que es podia fabricar diners, que era una qüestió de confiança. Tothom podria fer diners. La qüestió és si els altres els acceptarien aquest diners, si es refiarien de la persona que els fabrica. -. "De fet, fins i tot nosaltres podríem fabricar diners" li deia mentre aparcava de la moto sota casa i acabàvem la xerrada en finalitzar el traajecte. Vam pujar cap a casa en silenci. Imagino que ella pensava que la impressora de color no tenia massa tinta i què hi havia per sopar. Jo pensava que si el meu cunyat pot fabricar cervesa a casa, el homebrewing en diu ell, perquè no fer una prova i començar el home money-printing.... de fet, tot és qüestió de confiança. @albertsagues

]]> "The economy, stupid" va ser un eslògan creat per la candidatura de Bill Clinton durant la campanya electoral per la presidència dels Estats Units, en la que Clinton li va arrabassar el càrrec a George H.W. Bush (pare). L'eslògan es va crear per a motivar internament al personal que col.laborava a la campanya i no estava previst que arribés a transcendir al gran públic com va acabar passant però el tema econòmic ven, i molt. En poc dies entrarem (de nou) en campanya electoral. Aquest cop seran les generals i l'economia tomarà a ser el cavall de batalla que farà que veiem propostes d'allò més curioses. Hi haurà propostes banals, poc rigoroses, populistes.... que després no es podran complir. Tots ho sabem. L'estrella serà sens dubte el pagament de les pensions. Ja fa massa temps que sona la cançó de crear un impost ad-hoc o de finançar amb impostos el més que probable dèficit de les pensions (que tot sigui dit, no es produiria si l'economia creixés lo suficient i no hi hagués atur elevat). Una breu reflexió: Un treballador assalariat que guanyi uns 1.500 euros al mes paga en concepte d'IRPF 3.400 euros l'any. A més, com a treballador cotitza a la Seguretat Social uns 1.500 euro anuals, és a dir aproximadament un 20% en impostos del sou brut que seria d'uns 24.000 euros anuals. A això li he d'afegir la Seguretat Social que paga l'Empresa i que puja a uns 7.600 euros. Fet i fet, un treballador que té establert un salari de 24.000 euros acaba generant ingressos pel sector públic per valor de 3.400+1.500+7600= el total que ingressa el sector públic és d'uns 12.500 més o menys el 52% del sou brut del treballador. Si, barrejo impostos i contribucions a la Seguretat Social, però el total recaptat del 52% és prou il.il·lustratiu, no? Cal pagar més impostos o gastar-los millor? Cal ofegar els contribuents i empresaris o ajudar-los a créixer? i sempre acabem triant la solució més fàcil. Economia per fer pujar el colors. The economy, stupid! @albertsagues

]]> Llegeixo a l'ARA que el Partido Popular proposa que cal obrir el debat polític per decidir si determinades pensions s'han de pagar amb impostos i no amb els fons de la Tresoreria de la Seguretat Social. Ja des dels pactes de la Transició i després amb el pactes de Toledo als anys noranta, es va dualitzar el finançament públic creant dos vies separades per generar ingressos públics. Per un costat paguem tributs (el impostos, les taxes i les contribucions especials) que el sector públic (estats, comunitats autònomes i ajuntaments) utilitza per proporcionar-nos tota un reguitzell de serveis (educació, sanitat, defensa, etc...) o fer front de inversions públiques (carreteres, ports, aeroports, AVEs, etc...). Per una altra banda, es va crear el sistema de cotització a la Seguretat Social amb el que es paguen les pensions. El sistema és mot simple a primer cop d'ull. Cada mes els treballadors, empreses i autònoms cotitzen (paguen) part del que guanyen a un fons que servirà per rebre una pensió de jubilació un cop arribi el moment, o donat el cas, una pensió d'invalidesa, malaltia, etc... És sistema dual. Per un costat paguem pels serveis que rebem de sector públic (impostos) i per l'altre, paguem perquè el sector públic ens guardi uns diners que després ens pagarà com a pensió de jubilació. El cotitzar per la jubilació, no està exempt del que podem anomenar un 'risc financer'. Una persona que ha estat pagant tota la seva vida laboral per rebre la seva pensió de jubilació i que mor el dia després de jubilar-se hauria fet molt mal negoci ja que no podrà rebre aquests fons. A la inversa, una persona que visqui fins als 110 anys (per posar un exemple) acabarà cobrant molt més del que va arribar a cotitzar a la Seguretat Social. En aquesta gran bossa que és la Tresoreria de la Seguretat Social, els que cobren menys compensen els que cobren de més. Així de senzill. Afegim a tot aquest joc, les pensions no contributives on, en un acte de solidaritat, els que cotitzen també destinen part dels seus diners a pagar una pensió mínima, molt mínima, a qui no ha cotitzat o no ho ha fet suficientment. Parlem d'uns 400 euros mensuals. Què cal fer perquè el sistema funcioni? doncs controlar molt bé els fons de reserva i els compromisos futurs per pagar pensions. Però el sistema no és tant senzill com això. L'estat no 'guarda' els nostres diners per tornar-nos-els, els fa servir per pagar les pensions actuals. El sistema s'esquerda quan comencen a fer servir els diners dels que estan cotitzant per pagar als que estan jubilats, sense saber si en tindran prou per pagar en un futur als cotitzants. Quan això succeeix, vol dir que en algun moment el sistema s'ha pervertit, s'ha trencat, i en determinades situacions (pocs cotitzants o molt jubilats que cobren) es creen dèficits de tresoreria com la que estem vivint ens els darrers anys, o bé situacions de superàvits espectaculars com es va veure fins que va esclatar la crisi al 2007. Impostos per pagar pensions. Barrejar peres i pomes. Si la Seguretat Social no pot fer front, o no podrà fer front en un futur al pagament de les pensions, es planteja que determinades pensions (viduïtat i orfandat) es paguin a càrrec d'impostos. Amb això, arreglarem el problema del dèficit de la Seguretat Social és cert, però a costa de crear-ne un de nou que serà el disposar de menys impostos per finançar la despesa pública (els serveis que hauríem de rebre). Així doncs, la proposta ens durà a que tots visquem pitjor (pitjor sanitat, pitjor educació, pitjors serveis públics en general) per tapar el forat d'un Sistema de Seguretat Social que està demostrant no funcionar en el segle XXI, ja que no s'ha adaptat als canvis en esperança de vida, incorporació de cotitzants al sistema, estructura d'ingressos de les famílies, corrents migratoris, etc... i que ha quedat obsolet. En lloc de treballar per una reforma en profunditat del sistema de pensions, que requeriria d'uns consens ampli i un gran pacte social, sembla que novament optarem per la via fàcil. El rescat. Afrontem doncs amb fermesa, amb un gran somriure i amb els nostres diners, un nou rescat. Aquest cop el rescat no serà de cap caixa d'estalvis amb forats milionaris, aquest cop serà la gran caixa d'estalvis de les pensions que anomenem Seguretat Social. i com ja és habitual, tapant forats sense entrar en el fons del problema. Així anem. @albertsagues

]]> Ja hi tornem a ser. El passat dimarts 21 de juliol, el Ministre Montoro va anunciar la presentació de 'las cuentas públicas territorializadas' de l'any 2012 (potser caldria recordar-li que estem ja a mitjans del 2015). Tot i el nom tant asèptic que li han donat, no hi ha dubte que es tracta de la publicació del que tots coneixem com a balances fiscals, on hem de poder veure quines comunitats autònomes són contribuïdores netes al sistema (paguen més del que reben) i quines en són beneficiàries. Sembla que hi ha consens dels experts en considerar-les un càlcul parcial. La metodologia de treball del company Ángel de la Fuente aplica criteris molt semblants al del flux del benefici i n'obvia els del flux monetari. No em posaré ara analitzar els avantatges i inconvenients d'un mètode o l'altre, o parlar de si és necessari neutralitzar-les o no (és a dir tenir en compte el dèficit públic). Ja ho han fet molts altres economistes que tenen tot el meu respecte com el Germà Bel @gebelque o en Xavier Sala-i-Martin @xsalaimartin en més d'una ocasió Si pel que sembla, les maleïdes balances es poden calcular de maneres diferents, i totes elles vàlides, la publicació d'aquesta 'cosa' que anomenen 'las cuentas públicas territorializadas' en recorda una advertència que em feia la meva àvia. La meva àvia deia que quan s'anava a comprar calia vigilar, en segons quins comerços, l'hora de la pesada. Eren els temps en que no existien les balances digitals, i encara es feia servir en molts llocs la Balança Roberval o balança francesa, aquelles en les que es posava en un plat el que volíem pesar, i en l'altre afegíem pesos cilíndrics que teníem desats en unes caixes de fusta ordenats per la seva massa.

]]> Dissabte 11 de juliol, sortia publicat al B.O.E. el Real Decreto-ley 9/2015 que posa en marxa l'anunciat avançament de la Reforma Fiscal de 2016 a l'any 2015. Si voleu saber quan cobrareu a partir de la nòmina del mes d'agost (fer-ho a la juliol no és obligatori per les empreses, i només ho faran aquelles que VOLUNTARIAMENT així ho decideixin, i puguin fer-ho logísticament) us deixo les taules actualitzades segons el BOE. A gastar que són sis mesos!!

]]> El President del Govern Espanyol va anunciar dijous passat l'avançament de la segona part de la Reforma Fiscal, prevista per al 2106, al dia 1 de juliol amb efectes retroactius. Aquest avançament suposarà un estalvi fiscal immediat per a tots els contribuents ja que les retencions de les nòmines, dels autònoms, dels lloguers, dels interessos que ens paguen el bancs (pocs és cert) baixaran sensiblement. Una de les preguntes més repetides en aquests dies és 'Quant cobraré de més gràcies a la reforma fiscal anunciada?' Intento a l'entrada d'avui donar-hi resposta adjuntant una taula en la que dono resposta a tant reiterada pregunta. Cal saber que l'avançament de Reforma Fiscal es va anunciar en unes simples declaracions sense especificar-ne els detalls tècnics. Això ho sabrem previsiblement dissabte o dilluns que ve quan es publiqui al 'Boletín Oficial del Estado' el corresponent Reial Decret. Tot esperant, es plantegen dos possibles escenaris derivats de la retroactivitat de la anunciada reforma:

]]>