Setge al Sabadell: punyals i intrigues de deu dies frenètics

BarcelonaEl van veure. La seva figura era una de les moltes que passejaven pel village de l’Open Banc Sabadell. Era el cap de setmana del 20 i 21 d’abril, feia un sol radiant a Barcelona i malgrat les ulleres de sol i el barret panameny que lluïa, el van veure. Entre el públic assistent hi havia alguns directius bancaris i el rumor, en cercles reduïts, va córrer i va causar un cert estupor. Alguns fins i tot el van fotografiar d’amagatotis. A la imatge se’l veu atent a l’espectacle tenístic, amb aquella concentració tan pròpia dels alts directius. Segur que en els propers mesos podrà meditar sobre les paradoxes de la vida: és possible que no torni mai més al torneig barceloní. També és possible que, si hi torna, ho faci per lliurar la copa al campió. 

La disjuntiva arriba després de dues setmanes de terrabastall financer que ha commocionat els principals despatxos de poder de Barcelona i Madrid. Aquests dies han tingut conseqüències; la principal, que el Sabadell està exposat al que seria la seva desaparició de facto després de 143 anys d’història. O que el BBVA, un actor financer a escala planetària, s’ha vist rebutjat dos cops en quatre anys per una entitat que era la seva desena part el 2020 i la seva cinquena part el 2024. Aquests dies de vertigen –ja no és cap excés parlar de guerra bancària– han estat assaonats d’intrigues i d’alguna punyalada. Com explica una font financera, “una fusió bancària no seria una catedral del que és polite”. Evidentment que no, sobretot quan hi ha en joc ni més ni menys que el cap de dos presidents de l’Íbex-35.

La pel·lícula arrenca un dimarts qualsevol al lloc menys pensat. 

Mark Kleinman, un multipremiat periodista de Sky News, donava l’exclusiva el 30 d'abril al matí: el BBVA treballava per comprar el Banc Sabadell. Després de minuts d’incertesa, el BBVA llançava la bomba, confirmant l’oferta. El banc català replicava de manera peculiar: indicava que era una oferta no volguda i que n’havia tingut coneixement a les 13.43 hores. Era el primer indici que la correcció acostumada en l’àmbit de la comunicació corporativa aquí no tindria lloc. El Sabadell deia, a la primera ocasió, que no en sabia res, d’aquell interès. 

A l’estupefacció va seguir una certa eufòria financera: la nova criatura fruit d’una possible absorció tindria prop d’un bilió d’euros d’actius, amb 135.462 treballadors al món i una xarxa de més de 7.000 oficines. Entraria al top 10 de principals bancs europeus i superaria CaixaBank en actius al mercat espanyol. Aquesta allau de titulars arribava de la mà d’un recordatori: la mida del Sabadell, un supervivent dels bancs mitjans a Europa, no garanteix la seva supervivència a deu anys vista si es tenen en compte les creixents demandes dels reguladors.

Això passava el dimarts 30 d’abril; l’endemà, Dia del Treballador, pujaria la tensió d’aquest thriller bancari. En una decisió controvertida, el BBVA feia públic el contingut de la seva oferta: valorava el banc català en prop de 12.000 milions en un bescanvi d’accions en què una acció del BBVA equival a 4,83 accions del Sabadell (aproximadament el doble que al 2020). En el pla social, oferia tres cadires al consell d’administració i una vicepresidència al Sabadell, a més del manteniment de la seu corporativa de Sant Cugat del Vallès i la promesa de criteris meritocràtics a l’hora de conformar els equips; exactament el mateix que havia ofert quatre anys abans.

La qüestió dels nous equips és important perquè en tota l’operació hi ha un sobreentès: en una fusió n'hi ha un que compra i un que desapareix. I la major part del sentit financer en aquestes operacions surt de la retallada de personal sobrant per les recurrrències de càrrecs o geogràfiques. Es basen en sumar els clients de l’altra empresa i donar-los servei amb menys treballadors. L’oferta, sense eufemismes, implicava que Catalunya perdia un dels seus escassos grans centres de decisió, una de les seves cinc principals empreses i un banc amb estreta i llarga relació amb les pimes del país. També hauria comportat una bona retallada de personal: en l’adquisició de Bankia que va fer CaixaBank va caure un 15% de la plantilla. El Sabadell, que a l’octubre del 17 es va endur la seu social a Alacant, té a Catalunya 5.700 dels seus 13.400 empleats. Finalment, la fusió empobria encara més la competència bancària.

Va ser en aquell moment, en què el relat estava còmodament decantat en favor de les macroxifres presentades pel BBVA, que un veterà banquer català aixecava el dit: “És impossible que Oliu accepti això”. Ho deia perquè veia la publicació de l’oferta com una agressió: “S’ha fet precipitadament, sense finezza, enviant una carta i fent pública l’oferta: això no dona opcions a Oliu, les coses no es fan així”. I encara afegia: “No pots menystenir la gent, el BBVA ha fet les coses com les fan els xicots de McKinsey”, afegia, en relació a l’anterior lloc de feina de Torres i el seu conseller delegat, Onur Genç. 

Van arribar tenses hores d’espera amb el marcador provisional –i no sempre afinat– de les borses com a termòmetre de com anava l’operació. I tot plegat era clar: el BBVA baixava prop d’un 10%; el Sabadell pujava un 8%. L’efecte era més o menys l’esperat, però un factor alertava els analistes: el valor conjunt del BBVA i el Sabadell era més elevat per separat, abans de l’oferta, que junt tres dies després de fer-se pública. Era una pista que la megaoperació no convencia. I la resposta a la proposta estava en mans de l’home que controla el consell d’administració del Banc Sabadell a plaer: Josep Oliu. 

Un puny alçat

Als seus 75 anys acabats de fer, el financer català havia de donar resposta. “Ha estat molt serè; potser fa anys era una mica Laporta, però ha estat molt tranquil”, diuen fonts financeres que recorden com l’octubre del 17, després de la tempesta del canvi de seu, fins i tot va patir un petit vessament a l’ull. “Va anar a l’acte de sortida de borsa de Puig, d’amagat dels periodistes, i al còctel se’l veia molt tranquil, dominant la situació”, deia una altra veu. En aquells dies en què Oliu havia de decidir sobre la principal empresa de la seva ciutat natal, alguns li van enviar el seu suport per WhatsApp. La resposta, un puny alçat. 

Mentre Oliu rumiava la decisió, el BBVA va enviar un imponent avís que recollia Expansión: que la negativa podia portar a una opa hostil, fet no vist en quatre dècades a la banca espanyola. La pressió era màxima, especialment en un banc com el Sabadell, que no té nucli dur que el pugui protegir en aquests casos.

¿Va tenir cobertura institucional Oliu durant aquells dies? Fonts coneixedores de la qüestió expliquen que va parlar per telèfon amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès. La consellera d’Economia, Natàlia Mas, va afirmar públicament que l’operació no convenia a Catalunya per raons de competència. A l’executiu espanyol, la dispersió habitual: Yolanda Díaz (Sumar) es manifestava en contra de l’operació, el ministre Félix Bolaños (PSOE) afirmava que la compra era “una bona notícia”. 

Dilluns arribava un gran punt d'inflexió en aquests dies frenètics. Amb el mercat tancat, el Sabadell anunciava el resultat de la transcendental reunió del seu consell d’administració, que s’havia allargat set hores: rebuig frontal, que no unànime, a vendre. I es permetia, en un comunicat, assenyalar la caiguda del preu de l’acció que havia patit el BBVA com a argument. La reunió va deixar un dubte: ¿qui havia discrepat del criteri majoritari del consell? Totes les mirades apunten a David Martínez, financer mexicà, que s'hauria abstingut. Fonts financeres apunten a l'Empreses que en els dies anteriors al consell s'havia reunit amb el BBVA, en concret amb Onur Genç, el conseller delegat del banc.

Però els ànims no estaven per mirar dissidents i al Sabadell hi va haver un esclat d'alegria. “Hi va haver molta emoció, potser no tan forta com la del 2020”, expliquen des del banc. “I hi ha gent que va sortir de festa a celebrar-ho”, afegien. 

La decisió va redoblar les hostilitats. Per a satisfacció dels periodistes econòmics, els ventiladors es van posar en marxa: es va publicar que la negativa del Sabadell podia respondre al fet que Oliu, amb 75 anys fets, no podia ser conseller del nou banc, cosa que explicaria la seva oposició a la venda. També que el Sabadell no tenia recorregut a borsa ni projecte a mig i llarg termini. 

Les rèpliques no trigaven a arribar. Des de l’entorn del banc català s’explicava que els mateixos fons del BBVA no volien l’operació, que estaven acostumats a països de més risc i rendibilitat del que ofereix el mercat espanyol (com ara Mèxic i Turquia) i que era “un banc mexicà amb seu a Espanya”. 

Dimarts, dia 7, va ser un dia de màxima tensió en què s’esperava en qualsevol moment un fet rellevant del BBVA anunciant que millorava l’oferta o l’anunciada opa. També el dia en què la Generalitat redoblava el to contra l’operació: “La compra del Sabadell perjudica l’interès públic”, afirmava la consellera d’Economia, Natàlia Mas, en una entrevista a l'ARA on afegia que el govern treballaria “perquè una operació així no es materializi”. La consellera posava el tema de competència en el centre del debat i recordava que només Xipre, en l’àmbit europeu, està pitjor que Catalunya en aquesta qüestió. 

Mentrestant, la tensió entre bancs seguia a l’alça i la batalla pel relat se centrava en un assumpte que encara no està clar: ¿Des de quan coneixia Oliu l’interès del BBVA? El banc d’origen biscaí insistia que Torres l’hi havia transmès a mitjans d’abril, i fonts del Sabadell insistien que “mai van seure”, que desconeixien l’oferta, que es van veure a petició de Torres.

I en aquest ambient de guerra pel relat, Torres era a Mèxic, segons fonts financeres buscant suports al seu pla, mentre que César González-Bueno, conseller delegat del Sabadell, feia el mateix a la City de Londres. 

Dimecres 8 l’agressivitat entre els bancs espanyols assolia màxims. El Banc Sabadell decidia publicar el correu electrònic que diumenge a la nit, just abans del consell, Torres havia enviat a Oliu. “Querido Pep”, començava, amb una familiaritat que difícilment tornarem a veure en pròxims capítols d’aquest serial. La carta deia clarament que no hi hauria una millora de l’oferta, que el BBVA no tenia marge. Era un intent del Sabadell de tancar del tot la porta a Torres. El missatge era explícit: ho heu intentat, vosaltres mateixos dieu que no el podeu millorar, als mercats no els va agradar, no cal que hi torneu. Torres havia posat per escrit a disposició del Sabadell una poderosa arma que el banc català va aprofitar. 

Arribats en aquest punt, en certs àmbits financers catalans l’ambient era poc més que d’eufòria. “Hi ha moltes probabilitats que ja no passi res”, explicava un financer. “A Torres li ha passat el de l’altre cop, els mercats han reaccionat d’una manera que no esperava; en conjunt, les dues entitats baixaven”. “És una gran notícia per a Catalunya”, aventurava un altre empresari. “Oliu i González-Bueno surten molt reforçats, i Torres queda fatal, les coses s’han de tenir més preparades i més després del fiasco del 2020”, incidia una tercera veu. Hi havia balanços més durs: “Torres queda molt tocat, si jo fos ell, estaria molt preocupat”. 

Preocupat o no, Torres no havia donat el combat per tancat.

Dijous, dia 9, passen uns minuts de les 7.00 hores del matí: quatre dècades després, bomba a la banca espanyola en forma d’opa hostil. Exactament en les mateixes condicions que l’oferta negociada, però directament adreçada als accionistes del Sabadell, un 48% en mans de particulars, un 52% en mans d’institucions. L'anunci genera una allau de crítiques. Sindicats i patronals, tot l’arc parlamentari, Generalitat i govern central van sortir en bloc a criticar la proposta.

Amb tot, si el BBVA convenç el 50,01% del capital, guanya la partida. ¿Pot fer-ho? Les fonts consultades, un cop més, es dividien, entre els que veien el guany del 30% suficient per assolir-ho i els que mantenen que l’operació està molt lluny de ser atractiva. “Perquè Oliu tingui problemes, aquesta oferta hauria de ser millor i incloure efectiu”, explica un veterà del sector, “però la proposta, ara per ara, fa riure”. “L’oferta és baixa”, assegura un altre financer, “no és obvi que agradi als mercats… i a més hi ha el tema polític”. 

El tema polític fa referència a l’oposició frontal i fulgurant que van expressar les institucions, que inclouen l'escull de competència.Torres, en la compareixença davant dels mitjans, es va mostrar tranquil i confiat que potser més endavant els governs veuran “les bondats” de l’operació. La partida no ha fet més que començar i el Sabadell té l’avantatge del relat, compta amb suport institucional i amb el tic-tac del rellotge que li juga a favor. 

Però no es pot descartar res. No quan a un costat de la pista hi ha Josep Oliu, que busca una jubilació amb honors. No quan a l’altre costat de la pista hi ha Carlos Torres, un home de fèrria determinació, capaç de visitar d’incògnit l’Open Sabadell pocs dies abans de llançar l’assalt a l’històric banc català.

Tots dos saben una cosa: en aquesta partida, només un d’ells mantindrà el tron.