Austràlia, superpotència mundial del joc
Empreses i patronals s’oposen a una legislació que retalli els seus guanys
SydneyNo hi ha un dia especial per a les escurabutxaques, qualsevol és bo. És un dilluns de febrer i a l’Hotel Seaford de Frankston –un suburbi uns cinquanta quilòmetres al sud del centre de Melbourne– hi ha un grapat de parroquians jugant després de sopar. Les màquines s’apilen en fileres, totes amb un tamboret davant. El terra és de moqueta, no hi ha finestres, ni rellotges, només quatre taules per fer el toc fins ben tard.
El Seaford té 105 màquines escurabutxaques i entre el 2022 i el 2023 aquí es van gastar 15,6 milions de dòlars australians (8,7 milions d’euros), 42.637 dòlars al dia de mitjana (uns 23.845 euros). L'equivalent a un salari mitjà de Frankston. “Austràlia té la ràtio d’apostes per càpita més alta del món –remarca Lisa Russell, professora de microeconomia aplicada a l’RMIT–, i ser els més jugadors vol dir ser els més perdedors”.
Segons una enquesta de l’Australian Gambling Research Centre del 2023, en els últims 12 mesos un 73% dels adults van participar en algun joc d’apostes; majoritàriament loteria, amb 6 de cada 10, però seguida de les curses de cavalls (39%), l’esport (34%) i les escurabutxaques (33%), amb una factura total que suma 25.000 milions de dòlars (13.976 milions d’euros).
“És part de la cultura des dels primers anys de la colònia –apunta Alex Blaszczynski, professor emèrit de la Universitat de Sidney–. Curses de cavalls, per exemple: la Melbourne Cup és precisament un dia festiu. Tot normalitza els comportaments vers el joc, en contrast amb el que passa en altres països on l’estructura és totalment diferent”.
A tot el país hi ha més de 185.000 escurabutxaques i Nova Gal·les del Sud, l’estat hereu de la primera colònia penal britànica, acumula gairebé la meitat de les màquines en hotels i clubs. Charles Livingston, de l’Escola de Salut Pública i Medicina Preventiva de la Universitat Monash, apunta que la legislació, “inefectiva i basada en l’autoregulació”, permet que aquests establiments actuïn com a casinos amb màquines dissenyades per fer una aposta cada 2,5 segons.
“Arreu d’Austràlia hi ha molta gent que es troba al límit de tenir un problema amb el joc”, assegura Russell, que puntualitza que quan una activitat social es torna repetitiva i addictiva per a un sector de la població cal tractar-ho des del punt de vista de la salut pública. De fet, una recerca recent de la Universitat de Melbourne indica que fins a 105.000 australians en un país amb una població de 26 milions podrien estar en alt risc de patir danys derivats de l’addicció al joc, amb conseqüències financeres o de salut mental, però sobretot per als seus entorns familiars.
En opinió del professor Blaszczysnki l’addicció al joc és invisible, no es pot veure als hospitals, escoles ni al carrer, tot i que pugui afectar un 1% dels australians adults. “El govern obté uns ingressos significatius dels impostos al joc; per tant, si restringeixen el joc d’apostes, estan reduint els seus ingressos”, assegura. Només l’any fiscal 2022-2023 el sector va facturar 31.000 milions de dòlars en beneficis empresarials (17.330 M€), que suposen 9.000 milions en impostos.
L’augment de les apostes esportives i les cases d’apostes en línia ha provocat que conservadors i laboristes acordin una investigació parlamentària comissionada per la laborista Peta Murphy, diputada per la divisió que inclou Frankston. “Només els proveïdors, les lligues esportives i els mitjans surten guanyant de la situació actual”, assegurava Murphy en l’informe final. El comitè va concloure que gairebé la meitat dels australians apostaven en curses o esports, i que, d’aquests, fins a dos terços estaven en risc en un país que per càpita aposta uns 853 euros a l'any. L’informe inclou 31 recomanacions com una legislació nacional, intervencions per reduir el risc o l’eliminació de la publicitat i els patrocinis en l’esport per tres anys. La majoria de les recomanacions, però, no han tirat endavant i independents i verds qüestionen la ministra de Comunicacions, Michelle Rowland, que el 2022 va acceptar donacions de Sportsbet durant la campanya electoral i a qui Responsible Wagering Australia, el principal lobista del sector, va convidar a sopar en un luxós restaurant el dia del seu aniversari.
Tampoc sembla que el primer ministre Anthony Albanese tingui interès en incorporar totes les recomanacions de la comissió Murphy. Albanese va contestar a una pregunta parlamentària que “gairebé el 70% del dany del joc prové de les escurabutxaques”, citant una dada que no prové de cap agència governamental ni universitat. Aquest 70% apareixia en un article de premsa signat per Peter V’landys, conseller delegat de la Lliga Nacional de Rugbi, cap d’una organització que segons la premsa ingressa uns 50 milions de dòlars per temporada de les apostes esportives. V’landys, que com va revelar l’Australian Financial Review va pressionar el primer ministre per repel·lir la prohibició de la publicitat i patrocinis en l’esport, té una excel·lent relació amb Albanese, que el va convidar a un sopar de gala a la Casa Blanca durant la presidència de Joe Biden.
Charles Livingstone, professor i membre del Grup d’Experts en Jocs d’Apostes i Trastorns del Joc de l’OMS, lamenta que clubs i hotels amb escurabutxaques, així com les grans cases d’apostes, tinguin tanta influència política: “Contracten antics polítics, tenen un accés enorme al sistema polític, i ho fan servir per assegurar-se que els seus interessos estan protegits”.
En un dels informes sobre la colònia de Nova Gal·les del Sud el 1822, John T. Bigge assegurava que als convictes i als homes lliures els encantava apostar, fins i tot jugant-se racions de menjar; una activitat que després es va convertir en part de la identitat de les classes populars. Però com apunta John O’Hara a la seva tesi doctoral sobre la història del joc, el gran “delicte” dels convictes i desfavorits era que els pobres no poden assumir les seves pèrdues, com continua passant avui en suburbis com Frankston.