A dins, una taula de bar, un cendrer Copenhaguen i una paperera. També uns tamborets. Més enllà, ocupant un lloc prominent, un parell de setrilleres Marquina, considerades les primeres setrilleres antidegoteig del món. Els objectes petits, en vitrines; els altres, exposats sobre una plataforma de fusta que els alçava quatre dits de terra. Així era l’interior de la mítica botiga Vinçon pocs mesos abans de tancar per sempre, el 30 de juny del 2015. Situada al passeig de Gràcia i amb 74 anys de vida, els seus singulars aparadors, la seva terrassa romàntica, l’històric pis del pintor Ramon Casas i la sala d’exposicions, l’havien convertit en un dels establiments més emblemàtics de Barcelona. Però, tot i ser un dels indrets de pelegrinatge dels amants del disseny, la crisi els va ensorrar. El 29 de maig ja ho havien anunciat a la premsa amb un comunicat: “Sabem que formem part d’una certa cultura de la ciutat, però és inviable continuar: aquest model té una difícil cabuda a Barcelona”, explicaven els propietaris.
La notícia, però, va sorprendre poca gent. De fet, feia temps que Vinçon arrossegava problemes. “Amb l’esclat de la crisi, la facturació els havia anat caient un 10% cada any”, explica Susana Domingo, professora d’estratègia i emprenedoria a la UPF i a la Barcelona School of Management. Les xifres parlen per si soles: si el 2007 Vinçon havien facturat 13,2 milions d’euros, el 2014 ja només n’havien mogut 5,6 milions i havien tancat amb unes pèrdues d’un milió d’euros. L’escenari va seguir empitjorant encara més el 2015: van facturar 2,2 milions d’euros i van acabar l’any amb unes pèrdues de dos milions. Una desfeta que, segons Domingo, respon a diverses causes.
El client de Vinçon “era de classe mitjana, un segment que va patir especialment la crisi econòmica”, assegura per començar. A més, l’experta avala el principal motiu de tancament que esgrimia la família Amat, propietària de la botiga, al seu comunicat: el producte no casava amb el client que els visitava. “Eren principalment turistes que tan sols compraven petits objectes de record”, explica l’experta. Els Amat ho explicaven: “Per orientar-nos bé cap a aquest públic hauríem hagut de canviar la nostra col·lecció. Els visitants d’un altre país rarament s’enduien gran part dels objectes que veníem, com mobles, llums o ganivets, malgrat proposar-los l’enviament al seu domicili arreu del món”, reconeixien.
Paradoxalment, el fet d’estar ubicats al bell mig del concorregut passeig de Gràcia els va jugar en contra. “L’emplaçament és immillorable per a certs models de negoci enfocats a clients de luxe, o per a un turista disposat a gastar grans quantitats de bitllets”, apunta Susana Domingo. Vinçon no hi encaixava. Finalment, després de presentar un ERO per acomiadar els seus 48 treballadors i abaixar la persiana, la família Amat va llogar el local a Inditex, per una xifra que podria vorejar els 200.000 euros mensuals, segons fonts del sector. “La solució la van trobar aprofitant el boom dels preus del lloguer -explica Domingo-. Vinçon no va saber, o no va voler, adaptar-se a la nova Barcelona”, sentencia la professora.
+ Detalls
La lliçó
Segons els experts, des del 1941, el client que compra al passeig de Gràcia ha canviat molt. “El model de negoci de Vinçon ja no encaixava amb la nova Barcelona -explica Susana Domingo, professora d’estratègia a la UPF i a la BSM-. Si volien sobreviure en un entorn ple de turistes, havien de canviar el catàleg sí o sí”.