Vicenç Altaió: “El meu sistema no és l'econòmic, és la creació de coneixement”

El poeta i assagista Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) va créixer en una família de classe mitjana amb sis germans i una empresa familiar que ja tenia el futur repartit. El seu germà bessó seria l’hereu. Ell, en canvi, va ocupar l’espai que sovint es considera improductiu: “el no-res, on es troben l’art i la literatura”. I el va convertir en una manera de viure alliberant-se així de dedicar-se a allò que estava predeterminat per família. A casa no sempre hi havia prou diners, però Altaió sempre va tenir els llibres que desitjava: “Jo vaig començar als 14 anys a caure en el vici de la lectura gràcies a la bona idea d'un avi que et regala els llibres que no s'havien de comprar".

En la feina, ha trobat l’equilibri econòmic fent projectes, d'una banda, amb una remuneració elevada i d’altra, projectes que feia per amor a la professió: “He tingut la sort i el privilegi de poder ser traductor de teatre i cobrar dels teatres. Per exemple, treballava amb Josep Maria Flotats, que era el top, però, en canvi, a la vegada feies traduccions de novetats sense obtenir-ne gaire benefici econòmic".

L’escriptor va entrar a la vida adulta en una època en què el sector cultural estava creixent: “He tingut el privilegi que fent d’artista i pensador lliure he pogut treballar en la construcció d'exposicions, seminaris i en el que era el diàleg entre els outsiders i el sistema polític normatiu.” Quan un sector precari en aquell moment no ho era tant.

Altaió mai ha pensat en raons econòmiques: “El meu sistema no és l'econòmic, és la creació de coneixement i aquest es produeix i s'intercanvia. I, malauradament, la supremacia del sistema econòmic damunt dels altres ha provocat una falla en el sistema general. I això s'ha de corregir”. En aquest sentit, a casa seva allotja més de 30.000 llibres a les estanteries, de fet, en lloc de veure-hi la paret s’hi llegeix el llom de moltes obres: “Amb totes les parets que són de totxos i llibres, ens podem preguntar què val tot això o què aprenem amb tot això. Jo crec que aquesta és la particular diferència”. Altaió té llibres d’artistes reconeguts que, en termes econòmics, assegura que valen més que la seva pròpia llar.

I és gràcies a la generositat d’haver treballat amb el coneixement que ara ho vol retornar tot: “Dono a Catalunya i a una biblioteca pública tots aquests llibres que han sigut font de coneixement personal i ho dono a l'espai públic, perquè he tingut el privilegi de treballar en aquest espai públic. És com aquell que té diners i diu que els dona, filantropia”.

D’altra banda, però, Altaió és molt crític amb el sistema actual: “Ha sigut un gran error per al model occidental donar un sobrepès a la indústria cultural.” L’economia domèstica amb l’intercanvi no té gaire complicació, però ara s’ha convertit el coneixement en mercaderia i les universitats en indústries: “Aquesta economia líquida [l’art] està molt allunyada del principi de realitat”, explica. I afegeix: “Nosaltres, els que havíem tingut oficis liberals i ens havíem guanyat la vida amb ells, hem quedat eixugats a causa del sobrecost que tenia el coneixement dels nostres fills, que han anat saltant de màster en màster”.

Lluny d’adaptar-se a aquestes lògiques, Altaió ha optat per una altra manera de fer: “No hi ha cap dels llibres que jo he escrit que hagi pensat que allò podia ser un producte creatiu que podia interessar a un nombre alt de lectors i consumidors. Mai. Mai he rebaixat la intensitat i la diversitat idiomàtica i lingüística perquè la gent ho entengués millor. Per tant, la millor inversió que he fet ha sigut el desinterès per la facilitat del diner fàcil i de la cultura fàcil".

De fet, quan la seva veïna volia malvendre-li el pis del costat de casa, la va aconsellar no fer-ho: “El meu error va ser no voler especular perquè jo m'hagués pogut quedar un bé per molt baix preu, però aquest error es converteix a la vegada en una bondat moral”.

Ara prepara un segon llibre de memòries i, després, vol acabar com va començar: “Dedicar-me a fer la cosa més inútil, que era escriure poesia i fer-ho en llibres d'artista”.