Tres duros i cafè matinal, el primer sou del futur magnat
va iniciar el seu imperi de bars i hotels amb un quiosc a tocar de la font de Canaletes
Fill de pagesos de Castellbisbal, ben aviat va tenir clar que el seu futur no consistiria en llaurar camps, com feien els seus ancestres. La seva primera experiència laboral, però, no va ser gens dolça tot i treballar en una confiteria de Sabadell com a aprenent. Després de tres anys, ja als 16, la confiteria va passar a la història, però no l’aprenentatge, perquè la seva experiència li va servir per enrolar-se a una botiga del mateix ram a la ciutat de Girona. Tres duros, cafè matinal i manutenció van ser la seva primera nòmina.
Ben aviat un canvi professional va alterar per sempre la seva vida: el seu oncle, que gestionava el restaurant Petit Pelayo a Barcelona, li va donar feina i allò va ser la primera pedra d’una carrera meteòrica. En primer lloc, va aprofitar els ingressos i les estones lliures per començar a estudiar, formació que li va servir per posar cert ordre comptable als negocis de l’oncle. L’agraïment va venir en forma de nou negoci, perquè l’oncle va muntar un petit quiosc a Canaletes, a tocar de la font, i n’hi va cedir la gestió. A més, la seva participació a la propietat del quiosc anava augmentant amb el pas del temps, i va passar dels deu cèntims inicials a unes sorprenents cent cinquanta mil pessetes, fruit de servir prop de quatre mil cafès diaris. En paral·lel, l’oncle va diversificar els negocis obrint una fàbrica de gèneres de punt, però l’experiment va resultar un desastre que se li va menjar tot el patrimoni i el va arruïnar: vint-i-vuit pisos i quatre restaurants, a més del Petit Pelayo, van ser engolits pel deute.
Aquesta desgràcia va provocar la mort de l’oncle i la subhasta del quiosc de Canaletes. Gràcies al préstec d’un familiar, Sala se’l va adjudicar i aquella màquina de fer diners va seguir a les seves mans.
El següent pas va ser la inauguració de l’American Bar Soda (obert el 1902 i encara existent), que gràcies a la seva mítica màquina de fer patates fregides -que Sala va descobrir en un viatge a París- va esdevenir l’èxit que el va començar a fer ric. El 1911 els beneficis de l’American van servir per obrir el Royal, un saló de te d’estil europeu pioner a Catalunya, que també va triomfar i li va proporcionar el seu primer milió de pessetes. Després van venir el Bar Canaletes, la Granja Royal, el Salón Doré, l’Hotel Orient, la cerveseria Baviera i tot un seguit d’altres negocis, com el balneari de la platja de Sant Sebastià o el funicular de Miramar.
Una de les seves poques aficions més enllà de la feina era el futbol, i per això va estar vinculat al FC Barcelona des de les beceroles de l’entitat blaugrana. No només era un soci molt actiu, sinó que va incorporar el club al seu perímetre de negocis. El 1914 va proposar a la directiva fer-se càrrec de la construcció d’un xalet annex al camp de la Indústria que faria les funcions de bar explotat per ell mateix. La inversió realitzada li retornaria el club en còmodes mensualitats al zero per cent d’interès. Més tard es convertiria també en finançador del club per a altres projectes. Però la seva relació amb els blaugrana té també un aspecte poc conegut i que alguns historiadors donen per cert; es diu que era el pare biològic de l’estrella dels anys vint Josep Samitier. Això explicaria la relació estreta que van tenir tots dos malgrat la diferència d’edat: l’astre barcelonista tenia habitació de franc a l’Hotel Orient -propietat de Sala- i el 1930 va comunicar a la junta directiva del club que volia la baixa de l’entitat perquè pensava instal·lar-se a Madrid per treballar en un negoci de xarcuteria que Sala tenia previst d’inaugurar. Finalment, el projecte no va sortir i Samitier va romandre al club encara un parell d’anys més.
La relació de Sala amb el Barça no acaba aquí, perquè el 16 de juliol del 1934 va esdevenir-ne president, amb la voluntat d’aplicar la seva experiència als negocis per redreçar la situació econòmica de l’entitat. Va deixar per a la història el fet de ser el primer president que incorporava una dona a la junta, Anna Maria Martínez Sagi. El seu mandat va finalitzar l’estiu del 1935.
En el moment de morir, el 9 de juny del 1938, era president de l’Associació d’Hotels, Cafès i Restaurants, cosa que dona una idea de la seva ascendència sobre el sector.