Suñol, del sucre a la premsa i al Barça

No fa ni un mes de l’esclat de la Guerra Civil quan un grup de persones s’endinsen amb un Ford de color negre, amb bandereta catalana, en territori guanyat pels colpistes a la serra de Guadarrama, a tocar de Madrid. No és una incursió voluntària sinó que es tracta d’un error de càlcul fatal. Quan són aturats per un grup de soldats, baixen del cotxe amb crits a favor de la República: no ho saben, però acaben de signar la seva sentència de mort. Els quatre passatgers són afusellats pocs minuts després. Una de les víctimes és Josep Suñol, president del Barça, polític i empresari, una circumstància que afegeix cert misteri al desenllaç perquè en situació de guerra Suñol hauria estat una peça molt valuosa per bescanviar a l’altra banda de la trinxera. Que no s’hagi trobat el seu cos augmenta l’estranyesa dels fets.

D’aquesta manera, i amb 38 anys acabats de fer, va posar fi als seus dies un dels personatges cabdals de la Catalunya dels anys 30, algú que podria haver-se dedicat a viure de la fortuna dels ancestres però que va preferir assumir riscos empresarials i personals per ser fidel a les seves creences.

La còmoda situació patrimonial de Suñol derivava dels negocis familiars, centrats bàsicament en el sucre de remolatxa, que va experimentar un gran auge a partir del 1898 -precisament l’any del seu naixement- com a conseqüència de la pèrdua de les colònies per part d’Espanya. Amb la independència de Cuba, l’accés a la canya de sucre quedava barrat i va ser el de remolatxa el que havia d’ocupar el seu espai als paladars espanyols. El pare de Suñol, Josep Suñol Casanovas, conjuntament amb l’oncle, Ildefons, i un amic, Jaume Carner Romeu, van posar en funcionament tota una sèrie de cultius de remolatxa que el 1911 s’agruparien sota la firma Compañía de Industrias Agrícolas. El jove Josep Suñol Garriga va heretar l’esperit emprenedor de la família, però també la passió per la política que destil·laven Ildefons Suñol i Jaume Carner (Centre Nacional Català, Lliga Regionalista, Solidaritat Catalana, Unió Federal Nacionalista Republicana), de manera que ben aviat va entrar en contacte amb Esquerra Republicana de Catalunya, partit pel qual seria diputat a Madrid durant la dècada dels trenta.

En el vessant empresarial, va invertir molts esforços i diners per fer-se un lloc en el món dels mitjans a través de la capçalera La Rambla (1930-1936), que inicialment va ser setmanari per acabar esdevenint diari. A través de les seves pàgines, Suñol intentava empeltar la societat dels valors en què creia, com ara el catalanisme, la cultura, les idees progressistes i fins i tot la importància de l’esport per a la formació de les persones. Això últim no és sobrer, atès que el mateix Suñol havia estat el creador del lema “Esport i ciutadania”, una consideració de l’esport com a eina per crear bons ciutadans, molt abans que algunes esquerres fiquessin l’esport a calaix de l’opi del poble. I la tercera pota del seu activisme social va prendre forma com a soci del Barça, directiu i, finalment, president fins a la seva mort. Tanta activitat i tan diversa sempre té les seves conseqüències, de manera que Suñol va esdevenir un personatge incòmode a molts bàndols: per als burgesos, massa d’esquerres; per a les esquerres, massa burgès.

El patrimoni familiar dels Suñol va continuar augmentant després de la seva mort, sobretot amb els negocis immobiliaris, en els quals es van associar amb els Figueras Bassols per crear Habitat, la immobiliària que el 1966 va adquirir els terrenys de l’estadi de les Corts per fer-hi pisos.

Després d’anys d’oblit, la seva figura comença a ser reconeguda ara tant en l’àmbit polític com en l’imaginari blaugrana. L’associació Amics de Josep Sunyol li va dedicar una placa a la Rambla amb motiu del centenari del seu naixement i el Barça ha batejat amb el seu nom la llotja d’autoritats del Camp Nou. Per altra banda, la Fundació Suñol -dirigida fins fa poc pel seu fill- fa una gran tasca en el món de l’art i la cultura.