Steve Cadigan: “Google i Facebook ens estan venent: ens prostitueixen per les nostres dades”

La conversa amb Steve Cadigan (Missouri, EUA, 1963) comença cordial, repassant la seva trajectòria: indústria de la moda, de les assegurances, tecnològiques i, de cop, l’arribada a la (aleshores) petita LinkedIn. Sempre ha treballat a l’àrea de recursos humans i l’experiència l’ha convertit en un ferm defensor de la importància d’una cultura empresarial sana, però es descriu com un escèptic quan un alt empresari s’hi refereix sense saber ben bé de què parla. De fet, ara es dedica a ensenyar a les empreses com “canviar la perspectiva”, i ha passat per Barcelona per fer això mateix a la reunió anual d’exalumnes de l’EAE Business School. Cap al final de l’entrevista amb l’ARA, la seva contenció ha mutat en entusiasme en defensa de la seva teoria: les grans tecnològiques no són el millor lloc per treballar.

Què va ser diferent, a LinkedIn?

En totes les feines que havia tingut, el meu paper era canviar una cosa que algú havia fet abans. En canvi, a LinkedIn ningú havia fet res. Va ser la primera vegada que em preguntaven quina cultura volia per a l’empresa.

I quina cultura volia?

Una cultura en què el treballador sentís que podia fer la seva feina, que se sentís inspirat, que pogués combinar-la amb la família i on percebés que fa coses que importen. El director em va dir que era just el que ell volia, i ho vaig construir des de zero.

I ara a Stanford s’ensenya aquest procés com a cas d’èxit... Quin va ser el truc?

Soc generalment escèptic quan la gent parla de cultura empresarial. El que va passar a LinkedIn és que teníem una bona idea de negoci i, alhora, ens feia por Google o Facebook ens la robés. Vam creure que la solució era contractar ràpidament, però la gent volia anar a les grans empreses. Fins que ens vam adonar que, com que no podíem pagar més diners que ells, ni tenir edificis maquíssims o menjar gratuït per als empleats, la clau era convèncer la gent que l’experiència de treballar amb nosaltres era millor que a qualsevol altre lloc.

Però justament Google té aquesta fama, no?

Google és tan gran que quan treballes allà fas una tasca, en veus només una part. En canvi, si venies amb nosaltres ho podies fer tot. A més, nosaltres com a directors vam assumir un compromís molt fort amb els nostres treballadors: no posàvem barreres i els deixàvem fer gairebé qualsevol canvi intern o projecte que ens demanessin fer.

Si aquesta és la clau... com es pot aplicar en grans empreses, amb una estructura molt establerta?

És molt difícil. Per començar un procés cal acceptar que hi ha alguna cosa que s’ha de canviar. Molta gent s’hi resisteix, i això és part de la naturalesa humana, però si opten per continuar fent el mateix que fan, en el fons l’únic que estan decidint és si morir abans o després. Tot dependrà de com sigui de competitiva l’empresa.

Vol dir?

Miri General Electric: l’empresa més valuosa de la història americana fins als 2000, i en els últims 20 anys ha perdut gairebé tres bilions de dòlars de valor a borsa! I no és perquè siguin burros, és perquè és molt difícil fer el canvi.

Pel que diu, ni tan sols Facebook i Google tenen la recepta de l’èxit...

Just ara estem començant a descobrir totes les lleis que s’han saltat Google i Facebook, i que irresponsables que són: amb totes les dades que tenen de nosaltres ens estan venent. Som prostitutes per les nostres dades. Han reconegut que venen dades de nens consumint YouTube i a ningú li importa! Facebook manipula la gent per a les eleccions nord-americanes i al govern li és igual. Són icones, sí, però penso que l’enlluernament està disminuint.

En definitiva, que tampoc són el referent.

Hi ha bones lliçons per aprendre’n, però també cal tenir en compte les coses negatives: s’han hagut de saltar moltes lleis per arribar a ser qui són. Fixi’s en Uber. ¿Hi ha alguna llei que no s’hagi saltat? I miri tota la gent que hi ha invertit... Quin incentiu tenen, doncs, per fer les coses bé? Però també hi ha una lliçó en aquest sentit. No dic que la clau sigui saltar-te la llei, però potser sí que ho és estar al límit i, sobretot, ser ràpid: això no va de tenir una idea boníssima, sinó més aviat la rapidesa amb què t’adaptes al canvi.

Com s’ajuda una empresa gran i establerta a adaptar-se al canvi? O a fer-lo, directament?

Hi ha diverses estratègies. La del BBVA, per exemple, és crear un equip d’innovació que es vagi escampant per tots els departaments del banc, però també es pot contractar gent amb capacitats diferents, o fins i tot contractar nous directius. Probablement la clau és en la barreja d’aquestes tres coses. El que segur que ha de passar és que s’acabin els privilegis per als alts executius, les places de pàrquing només per als importants, les portes de despatx tancades...

I això passarà?

Les coses canvien: als anys 90 la tendència era deslocalitzar el treball portant-lo a l’Índia, la Xina o les Filipines, i no va funcionar. Als 2000, gestionar les dades també a aquests països, i ara resulta que les dades són el punt central dels negocis!

Fins que torni a canviar la cosa...

I què passa si d’aquí tres anys ens diuen que les dades no eren tan importants? [Riu] Ara entens per què cada vegada bevem més? Ningú sap què passarà. M’encanta l’exemple de les motos elèctriques de lloguer: fa menys de dos anys que són al mercat i ja n’hi ha per tot arreu. Bird ha sigut l’empresa que ha arribat més ràpid al milió de dòlars a Silicon Valley. ¿Com pot ser que una empresa amb poc recorregut, teòricament sense futur (diuen que d’aquí uns anys no conduirem) i amb poc marge de benefici sedueixi la gent per anar-hi a treballar? El talent hi va perquè el negoci realment valuós avui dia és saber construir una cosa nova i important des de zero.

¿Ja hi ha lloc perquè tothom vulgui ser o sigui emprenedor?

L’altre dia en parlava amb el meu fill, que, esclar, ara vol ser youtuber. Jo li vaig preguntar com s’aconseguien els seguidors i ell de seguida va veure que havia de fer alguna cosa que la gent vulgui veure. I aquesta és la lliçó: has de fer coses que aportin valor a la gent. Penso que a llarg termini és més valuós per a la societat que hi hagi molta gent pensant com crear coses de valor que no pas preparant-se per treballar per a una altra persona.