Núria Arnau: “Barcelona s’ha convertit en una ciutat que expulsa els comerços de sempre”
Entrevista a Núria Arnau, propietària de Sombrereria Mil, botiga centenària especialitzada en la confecció i restauració de barrets
Vostè és la quarta generació d’un tipus de negoci gairebé extint.
La nostra barreteria va néixer de la mà del meu besavi l’any 1856, en un petit pis del carrer Hospital, a Barcelona. De fet, conservem documents de l’any 1812 que ens indiquen que el meu rebesavi ja s’hi dedicava. Quan van decidir obrir el negoci, era un taller de barrets com tants altres: a la Barcelona de l’època, el barret era un complement de vestir essencial. De mica en mica, això va anar canviant i les barreteries barcelonines van anar abaixant la persiana. Per sort, el meu pare va aconseguir resistir. Va entendre que, si volia mantenir el negoci, havia de diferenciar-se de la resta. De seguida va començar a fabricar gorres amb visera -un complement a l’alça- i, més endavant, va sortir a Europa per importar barrets de les grans marques mundials. Jo vaig agafar-ne el relleu l’any 2006 i, des d’aleshores, soc la propietària de l’única botiga de barrets amb taller propi de tot Barcelona. En venem de fets per nosaltres mateixos, però també d’importació.
Això els juga a favor o en contra?
A favor, però no és un camí de roses. Malgrat ser de les poques cases que queden a la ciutat, topem amb un fenomen curiós: a Espanya no es valora l’artesania. No entenen que l’artesà no és el mateix que un lampista i que, per tant, no té una tarifació horària estàndard. En canvi, a la resta d’Europa això és molt diferent. Fer un barret són, com a mínim, tres hores de feina, i el preu pot oscil·lar entre els 90 i els 300 euros. El marge de benefici que obtenim nosaltres és molt petit.
S’ha parlat últimament del boom dels productes artesanals. L’han notat?
Sí, i ho volem explotar. Volem atacar els clients que busquen productes personalitzats i únics, però també centrar-nos en el nínxol de mercat del quilòmetre zero. Són valors a l’alça: la gent està farta de tanta quantitat i cada cop es fixa més en la qualitat.
Últimament han apostat per obrir una botiga virtual pròpia.
Exacte, però el percentatge de vendes que tramitem a través de la barreteria online encara és minso. Ara bé: ens permet diferenciar-nos per fer front a les grans plataformes que ho arrasen tot. Amazon és mortal. M’està fent molt de mal. No ens hem plantejat mai obrir-hi un canal perquè a ells no els interessen les petites botigues de barri. Els fabricants ens venen el gènere a nosaltres, pactem els preus de venda per evitar guerres i, després, les grans empreses de venda online s’ho passen pel folre. Contra això no es pot competir.
Quant facturen?
No ens agrada gaire donar aquestes dades, però puc assegurar que abans de la crisi vam fregar el milió d’euros. Actualment tenim set treballadors i els meus fills ja estan estudiant per agafar les regnes del negoci. L’ofici de comerciant s’ha professionalitzat molt últimament: fa uns anys no era necessari tenir màsters per dirigir un negoci, i ara són imprescindibles. L’empresa seguirà oberta, però potser haurem de canviar de local. A Barcelona, les botigues centenàries han plegat més per culpa dels preus del lloguer que no pas per la falta de relleu generacional. Cada any, la pujada és més bèstia. Se m’encongeix el cor. La ciutat expulsa els comerços de tota la vida i només deixa espai per a grans marques, franquícies, comerços xinesos i pakistanesos. És així.