La nissaga jueva de banquers més poderosa a l'Espanya del segle XX

Quan es parla de nissagues poderoses que han construït fortunes i han influït sobre els governs del seu temps, sens dubte el primer cognom que ve al cap és el dels Rothschild, la família d’origen centreeuropeu que a l’època de les guerres napoleòniques va aconseguir un estatus de superioritat entre els grans capitals europeus. Però el seu domini necessitava aliats que els gestionessin els negocis als diferents territoris on tenien interessos i un d’aquests socis era la família Bauer, que els representava a la península Ibèrica.

Quan el 1916 Gustavo Bauer Marpurgo va morir, el seu fill Ignacio —juntament amb el seu germà Alfonso— va haver de fer-se càrrec del banc de la família, la Casa Bauer, una entitat que havia establert l’avi cap a finals del segle XIX. El banc havia estat fundat com a oficina de representació dels Rothschild, però l’avi Bauer es va acabar independitzant. Abans de rebre l’herència, els plans d’Ignacio Bauer s’encaminaven cap a les lletres, àmbit en el qual es va doctorar. A més, va entrar a formar part de la Reial Acadèmia d’Història. En els anys següents també va mostrar interès per la política i va ocupar diversos càrrecs —regidor a Madrid i diputat a Corts— entre el 1922 i el 1931. Amb l’arribada de la República va abandonar la política per l’amistat que tenia amb el monarca Alfons XIII.

A les responsabilitats bancàries que va haver d’assumir es van sumar les de les empreses on invertien els capitals. D’aquesta manera, després de la mort del pare, Ignacio Bauer va entrar a formar part dels òrgans de direcció d’una de les principals companyies ferroviàries de l’Estat, la MZA (Madrid-Saragossa-Alacant), on coincidia amb aristòcrates i financers importants, com els Urquijo o els Espinosa de los Monteros. La relació de la família amb els ferrocarrils era conseqüència directa dels interessos dels Rothschild a Espanya, on una de les primeres inversions que van dur a terme van ser, precisament, les línies ferroviàries.

Vinculat als negocis, Bauer va tenir una gran activitat viatgera i entre els territoris que va trepitjar un dels més repetits van ser els Països Baixos, que admirava per la seva capacitat de construir un país en condicions adverses. En algun dels seus escrits va recordar el proverbi que deia: “Déu va crear tot el món, excepte els Països Baixos, que els van crear els neerlandesos”. També va ser un especialista en l’economia dels veïns del Marroc; tant, que el 1927 va fundar-hi una empresa de cultiu de taronges, la Compañía Agrícola del Lucus.

Escriptor prolífic

Però com dèiem de bon començament, la seva vocació eren les lletres, de manera que va exercir també d’escriptor i va tenir vincles amb el PEN Club Espanyol (una entitat de poetes, escriptors i novel·listes fundada el 1922). Va publicar nombrosos assajos, sobretot de l’àmbit geopolític. L’altra gran contribució al món de les lletres va ser la creació, el 1924, de l’editorial Compañía Iberoamericana de Publicaciones (CIAP), que rescatava clàssics castellans. Quan el físic Albert Einstein va visitar Madrid, el març del 1923, qui va organitzar el banquet de benvinguda va ser precisament Bauer. Eren moments de gran influència per a la família, probablement la nissaga jueva més poderosa d’Espanya dels darrers segles. Durant una època, Ignacio Bauer va exercir de cònsol de Finlàndia a la capital de l’Estat.

Que a finals del 1929 es produís el Crac de la borsa de Nova York va resultar un terratrèmol per a Ignacio Bauer, que va veure com en menys de dos anys la banca familiar feia suspensió de pagaments, una situació que va acabar afectant la resta de negocis que controlaven. Una de les companyies que van abandonar va ser la nord-africana Compañía Agrícola del Lucus, que abans hem esmentat, mentre que la CIAP va fer fallida.

Més enllà dels negocis, les lletres i la política, l’altre àmbit al qual es va dedicar Bauer va ser l’activisme jueu, no debades va ser president de la comunitat jueva de Madrid durant tres dècades, des de la creació d’aquesta el 1920. També va prendre part en la fundació del Congrés Jueu Mundial, el 1936. Segons algunes biografies, va moure fils perquè el règim franquista permetés l’obertura de sinagogues tant a Madrid com a Barcelona. Va morir a Basilea (Suïssa), amb un currículum molt ampli que incloïa ser acadèmic de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, a més de les d’història i de San Fernando. També va ser fundador de la Sociedad Española de Antropología i cara visible de la Sociedad de los Bibliófilos Españoles.