El magnat alemany condemnat a Nuremberg que va refer la seva fortuna després del nazisme

El dimecres 14 de novembre del 1984, l’aleshores president del govern espanyol, Felipe González, va aixecar-se del seu escó al Congrés dels Diputats per defensar-se de les acusacions que havia rebut el PSOE de finançament il·legal. Abraonat sobre el micròfon, va dir una frase que passaria a la història: “Ni de Flick, ni de Flock”. La seva referència a Flick no tenia cap relació amb el qui quatre dècades més tard seria entrenador del FC Barcelona –que, per cert, aquella temporada va guanyar la lliga alemanya de Tercera Divisió jugant amb el SV Sandhausen– sinó que aquell Flick era un multimilionari alemany acusat de finançar els socialistes espanyols.

L’anomenat cas Flick havia esclatat aquell mateix 1984, quan es va saber que la Fundació Friedrich Ebert –una pantalla dels serveis secrets alemanys– havia destinat un milió de marcs a lubricar la política espanyola dels primers anys de la democràcia. El nom del cas provenia de la branca alemanya de l’escàndol, i es referia als suborns amb els quals l’home més ric d’Alemanya, Friedrich Karl Flick, subjugava un bon estol de polítics germànics. Amb tot, aquella gran fortuna no l’havia construït ell, sinó que l’havia heretada del seu pare, Friedrich Flick.

Del fundador de la nissaga sempre es diu que va construir la seva fortuna dos cops, un abans de la Segona Guerra Mundial i un altre després del conflicte bèl·lic. Més endavant veurem per què. La seva primera feina va ser en una empresa minera, just després de finalitzar els estudis. En una trajectòria meteòrica, al cap de vuit anys ja formava part del consell d’administració de la companyia. El 1926 va començar a invertir en l’empresa d’acer Vereinigte Stahlwerke, de la qual quatre anys més tard va tenir el control. Aquesta companyia era un conglomerat format per les principals empreses tant d’acer com de ferro i carbó d’Alemanya. Precisament, que l’empresa tingués un domini tan gran sobre el mercat va ser un dels arguments perquè fos acusada de manipular els preus de les matèries primeres a la dècada dels trenta. En una gran jugada, Flick va fer creure que tenia interès a vendre el conglomerat a l’estat francès, i això va obligar el govern alemany a comprar-li les accions pel triple del seu valor real.

Amb la fortuna sorgida de la venda de la Vereinigte Stahlwerke, Flick va posar les bases del seu imperi, que abastava interessos molt diversos, des de les mines de ferro i les de carbó fins a les foneries, passant pels ferrocarrils i els avions o les fàbriques d’armament. Però els diners també li van servir per posar un peu a la política, i així es va convertir en un dels principals finançadors del Partit Nazi d’Adolf Hitler. Gràcies a aquesta col·laboració, part del seu imperi es va sustentar en l’espoli de les propietats dels jueus i, en general, dels territoris ocupats per Alemanya.

El desastre bèl·lic alemany del 1945 va agafar Flick en fora de joc, i va haver de veure com no només se li expropiava la major part del seu imperi, sinó que a més era imputat per crims de guerra en els cèlebres judicis de Nuremberg. Tres quartes parts del patrimoni li van ser confiscades i addicionalment va ser condemnat a una pena de set anys de presó, que no va complir del tot. Segons estudis recents, fins a 40.000 treballadors podrien haver mort mentre treballaven per a Flick.

Un cop saldats els comptes amb la justícia, va emprar la porció dels negocis que li havien quedat per dur a terme l’edificació, per segon cop, d’una gran fortuna. Val a dir que Flick, com altres empresaris alemanys condemnats, es va beneficiar de les polítiques de clemència que les autoritats americanes van aplicar durant la Guerra Freda a alguns dels condemnats per nazisme. D’ençà del 1950, es va desfer de totes les inversions mineres i va fer servir els diners per agafar una gran participació, del 40%, al fabricant d’automòbils Daimler-Benz, així com en altres factories de caràcter industrial. Tot plegat a preu de saldo per la situació del país. A més, fruit de les polítiques que esmentàvem, bona part dels béns confiscats li van ser restituïts, de manera que, només cinc anys després, el seu imperi ja estava format per més de cent empreses dels sectors més diversos (acer, locomotores, maquinària industrial, paper, química, explosius i fibres sintètiques, entre d’altres). Tornava a ser l’home més ric d’Alemanya. Quan va morir, el 1972, li va agafar el relleu el seu fill Friedrich Karl, que és qui va regar amb marcs el Parlament alemany, com explicàvem de bon començament.