L'últim (potser) gran burgès industrial de Catalunya

BarcelonaExisteix realment una burgesia catalana? O ja s'ha extingit? El professor Albert Carreras, catedràtic de la UPF i expert en història de l'economia, explicava en una entrevista publicada a l'ARA que el moment de màxima esplendor de la burgesia va ser el segle XIX, tot i que va subsistir durant el segle XX, però més afeblida que en altres llocs. "La burgesia catalana ha quedat molt arraconada des de fa unes generacions a ser directius d’empreses i moltes vegades representants locals de multinacionals. Això ha passat a fer una burgesia que en termes comparats amb altres parts de l’Estat ha estat més feble", deia Carreras.

Per això, el recent traspàs de José Felipe Bertrán de Caralt fa pensar que és pràcticament el final d'aquesta burgesia catalana, que durant les primeres dècades del segle XX controlava gran part de la indústria del Principat i intentava mantenir una influència política. La família de Bertrán de Caralt és un exemple d'aquest fenomen. Besnet del primer comte Güell, Bertrán de Caralt vivia en una gran casa amb un bosc i un brollador propis al barri del Putxet de Barcelona. Precisament entre els carrers Bertran i Musitu, és a dir, dues vies amb els cognoms del seu avi –Josep Bertran i Musitu (1875-1957)–, una persona que encarnava totalment els valors d'aquesta burgesia: advocat, va militar a la Unió Regionalista i després va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista –el partit de Francesc Cambó–, va ser diputat i fins i tot ministre de Gràcia i Justícia.

Però amb la Guerra Civil, Bertran i Musitu va passar al bàndol franquista i alguns historiadors apunten que va muntar un servei d'espionatge a Catalunya. I mentrestant la seva gran casa al Putxet acabaria sent el refugi del president del govern espanyol Juan Negrín, i fins i tot acolliria reunions del consell de ministres. Acabada la guerra, Bertran i Musitu es va dedicar als negocis, que després continuaria el seu fill, Felipe Bertrán Güell (1901-1965), i el seu net, José Felipe Bertrán de Caralt (1926-2025).

Flagell de la burgesia

Bertrán de Caralt representava totalment el que queda d'aquesta burgesia catalana que després de la guerra va deixar la política de banda per centrar-se en els negocis i també en la cultura i l'art. Aquest empresari va saltar a la llum pública a la dècada dels 90 del segle passat, quan va ser condemnat per un frau fiscal però alhora va ser víctima de la xarxa de corrupció del jutge Lluís Pascual Estevill, el denominat flagell de la burgesia, que durant els primers anys 90 va fer desfilar pel jutjat d'instrucció número 26 de Barcelona importants prohoms, algun polític, i que fins i tot va buscar les pessigolles (judicials) al llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.

Estevill, després d'una dura infantesa al seu Cabacés natal, on va fer fins i tot de pastor de cabres, va arribar al màxim en la judicatura però va acabar condemnat per extorsionar els empresaris que investigava, entre els quals el mateix Bertrán de Caralt.

Bertrán de Caralt va ser un dels impulsors de la refundació de la patronal catalana Foment del Treball l'any 1976, en els primers mesos de la transició espanyola i, després, de la patronal espanyola CEOE, juntament amb Carles Ferrer Salat. També va ser vicepresident de la cimentera Asland (ara del grup Holcim-Lafarge) i vicepresident d'Aigües de Barcelona, i es va convertir en un dels principals empresaris avícoles espanyols amb l'empresa Material Agropecuario. A la premsa dels anys noranta se'l presentava com una de les principals fortunes de l'Estat.

De tracte agradable i de gran cultura, va ser, per exemple, patró de la Fundació d'Amics del Museu del Prado, entre molts altres càrrecs lligats al món cultural i social. Bertrán de Caralt també va protagonitzar algunes anècdotes durant el xoc amb la justícia. Per exemple, el dia que el jutge Estevill, que l'investigava per frau fiscal, el va citar a declarar a l'antic jutjat de guàrdia de Barcelona, al Palau de Justícia del passeig Lluís Companys, l'empresari, sempre vestit i encorbatat, anava gairebé d'esport. I a més mostrava a un grup de periodistes el que duia a la bossa: una muda, el necesser i un raspall de dents.

L'empresari tenia clar que la seva destinació seria la presó, com així va ser. Anys després, el jutge que l'havia investigat i empresonat, i que ja era en aquell moment vocal del Consell General del Poder Judicial (a proposta de CiU), també seria condemnat per extorsionar els empresaris que investigava. De fet, Bertrán de Caralt sabia quina seria la seva destinació després de declarar perquè s'havia negat a doblegar-se a les exigències d'Estevill.

Tot i això, també acabaria condemnat a la causa pel frau fiscal. El Suprem li va imposar una pena de quatre anys de presó menor i 491 milions de pessetes de multa (quasi 3 milions d'euros al canvi). El govern espanyol, amb la popular Margarita Mariscal de Gante (PP) com a ministra de Justícia, li va concedir l'indult l'estiu del 1997. Durant la instrucció de la causa, Bertrán de Caralt va protagonitzar una altra anècdota: la comissió judicial es va presentar a la seva mansió del Putxet, on vivia, per embargar béns, i es va trobar que l'empresari era llogater i tant la casa com tot el contingut estaven a nom d'una societat, a la qual pagava una renda de 8.000 pessetes (48,08 euros) al mes.