L'indià que va construir el Palau de les Heures i l'actual seu del Col·legi de Periodistes

L’any 1938, en plena Guerra Civil, el cap d’aviació del bàndol franquista, Alfredo Kindelán, va rebre una carta ben estranya mentre estava aquarterat a Salamanca. En el text, un milionari català li pregava que llancés algunes bombes sobre la seva pròpia casa a Barcelona, i per assegurar-se el tret li facilitava totes les dades necessàries, tant la ubicació exacta com diverses fotografies de la propietat. La història és tan estrambòtica, que cal començar a estirar el fil per desfer la troca. Qui remetia la carta era Josep Gallart Folch, fill d’un indià enriquit a Puerto Rico. La mansió en qüestió era el Palau de les Heures, que avui encara es conserva enmig d’un paratge boscós a la Vall d’Hebron i sota la gestió de la Universitat de Barcelona. La causa d’aquesta voluntat tan autodestructiva de Gallart cal buscar-la a la confiscació del palauet per part de les autoritats republicanes durant el conflicte bèl·lic i també que era el lloc de residència temporal del president Companys. Per sort, mai no va caure cap bomba sobre la propietat i en els nostres dies encara la podem gaudir.

Després de la mort del pare i essent un adolescent, el 1851 Josep Gallart Forgas va emigrar del seu Empordà natal cap a Puerto Rico, on el seu oncle, Joan Forgas Bayó, havia aconseguit certa posició social com a comerciant. Coincidint amb l’arribada a l’illa, l’oncle i d’altres familiars que s’hi havien instal·lat van fer un pas molt ambiciós dins dels negocis, perquè van invertir en una explotació destinada al refinament de sucre de canya, el que allà anomenaven ingenios. No gaire lluny de tot això, a Cuba, la producció de sucre estava majoritàriament en mans de catalans. En els següents anys, Gallart seria peça clau de la factoria familiar i de dues més que amb el pas dels temps posarien en marxa, amb el que es van convertir en el principal centre productor de sucre de l’illa, sempre al voltant de la ciutat de Ponce. Una de les principals tasques de Gallart va ser la modernització de les explotacions, amb la incorporació de maquinària nova. No cal dir que aquesta posició econòmica li va permetre entrar a formar part de les elits locals, amb les que compartia temps i aficions, alhora que va finançar diverses iniciatives culturals, com va ser la construcció del principal teatre de Ponce, conegut com La Perla.

Amb el negoci consolidat, Gallart va posar un peu en la política, una decisió molt habitual entre els indians que havien aconseguit fer fortuna. En aquest sentit, va ser membre destacat del Partido Incondicionalmente Español, una formació que, com és fàcil d’imaginar, estava en contra de qualsevol moviment per separar a Puerto Rico de l’Estat espanyol. Coincidint amb la mort de l’oncle, el 1885, Gallart va tornar a Catalunya i també va implicar-se en política, perquè va exercir de senador des del març del 1893 fins a la legislatura encetada el 1896, sempre representant a l’aleshores província de Puerto Rico al senat espanyol.

Els negocis de la família no acabaven amb el sucre, perquè també eren posseïdors d’una important companyia naviliera, la que havia fundat Joan Morera Bargalló. Aquest empresari havia estat gerent d’una empresa nàutica i va decidir muntar la seva pròpia firma el 1881, la Compañía Barcelonesa de Vapores Trasatlánticos, amb l’objectiu de fer rutes cap a les Antilles. Va aconseguir que entressin al capital inversors rellevants, com Román Macaya Gibert o Pere Garriga Nogués. D’ençà de la crisi del 1883, l’accionariat de la firma es va reestructurar, el que va servir perquè entrés com a principal accionista l’oncle de Gallart. Només dos anys més tard, l’oncle va morir i el nostre protagonista va heretar el paquet de control de l’empresa, que mantindria l’activitat fins al 1911.

Ja dins del tram final de la seva vida, va encarregar a l’arquitecte August Font Carreras la construcció d’una casa a la Rambla de Catalunya 34 i, sobretot, la mansió amb què obríem aquest relat, el Palau de les Heures, que Gallart només va gaudir durant dos anys. Aquest mateix arquitecte seria l’autor també de la plaça de Braus de Las Arenas, avui dia reconvertida en centre comercial. Per cert, cal alertar que aquell número 34 d’antany ara és el 10, i això és important per no confondre aquesta finca –on hi ha el Col·legi de Periodistes– amb la Casa Argelich, seu de l’empresa tèxtil Cedimatexsa (Central Distribuidora de Manufacturas SA) i escenari fa dues dècades del rodatge de la pel·lícula de terror [·REC], dirigida per Jaume Balagueró i Paco Plaza.