L'home rere l'imperi català dels fruits secs

És un fet evident que Catalunya no va sobrada –més aviat al contrari– de seus d’entitats de caràcter internacional. Però de tant en tant trobem excepcions, i una és l’International Nut and Dried Fruit Council (INC), ubicat a Reus (Baix Camp). Que aquest organisme es dediqui als fruits secs i que tingui la seu on la té de seguida ens farà pensar en la multinacional catalana Borges i en la família Pont. En efecte, hi ha una relació directa entre la influència d’aquests empresaris, i en concret d’Antoni Pont Amenós, i la ubicació catalana de l’INC.

Tot va començar el 1896 amb un petit negoci de compravenda d’olives i ametlles que havia muntat el matrimoni instal·lat a Tàrrega format per Antoni Pont Pont i Dolors Creus Casanovas. Les coses començarien a canviar de manera significativa quan el fill gran del matrimoni, Josep Pont, va agafar les regnes del negoci familiar (1925) juntament amb el seu germà Ramon. El repartiment de tasques va ser clar: la part comercial se la va quedar el Josep, mentre que la més relacionada amb l’àmbit industrial va passar a mans del Ramon.

Durant les dècades dels vint i dels trenta, el negoci va continuar amb els dos pilars tradicionals a la família: el molí d’oli i la trencadora d’ametlles, que, per cert, va ser la primera de Catalunya. Però després de la Guerra Civil va venir el gran salt i el que acabaria transformant l’explotació familiar en una gran empresa, sempre de la mà dels germans Josep i Ramon Pont. El març del 1942 Josep Pont va sol·licitar a la Delegació d’Indústria la llicència per a un nou negoci basat en el refinament d’oli d’oliva i pinyolada (allò que en castellà es coneix com a orujo) ubicat a Tàrrega. Les previsions eren arribar a una producció de 665.000 quilograms d’oli refinat i 55.000 de pasta de sabó (amb el residu final no comestible es pot fabricar sabó). Aquest va ser el primer pas de la integració vertical que van practicar els Pont. També van adquirir una fàbrica de sulfur de carboni, que era el dissolvent que es feia servir aleshores per extreure per mitjans químics l’oli que encara queda a l’oliva després de la premsada. I per completar la diversificació, van entrar també en una fàbrica de torrons, però l’aventura no va ser especialment duradora. El 1964 apareixeria per primer cop la marca Borges.

L’empenta de Josep Pont no només va servir per engrandir el negoci familiar, sinó que també va tenir efectes en l’àmbit de la societat civil, i bona prova d’això és l’operació, el 1965, per dotar la Cambra de Comerç de Tàrrega d’una seu pròpia. En veure que l’Ajuntament posava a la venda un gran edifici, va presentar-hi una oferta de compra com a president de la Cambra (ho va ser entre 1961 i 1968). Per finançar l’operació, va adaptar i posar a la venda un pis i els baixos del mateix edifici, de manera que amb els diners recaptats mitjançant aquesta venda es va poder fer front a les despeses de l’adquisició.

L'expansió internacional, per a la següent generació

Tot i que la tercera generació familiar va ser posada en òrbita el 4 d’octubre del 1957 –coincidint amb el llançament del satèl·lit rus Sputnik–, Josep Pont va continuar liderant la companyia durant molts anys més, perquè es va mantenir al peu del canó fins ben entrada la dècada dels vuitanta. L’expansió internacional, que va començar de la mà dels seus fills, seria el vector que marcaria les següents dècades a Borges.

Amb la mort de Josep Pont, el 1987, el negoci no es va aturar, sinó que va continuar el seu creixement a bon ritme. Una de les decisions que va prendre la tercera generació, encapçalada per Antoni i Ramon Pont Amenós, va ser la professionalització de la gestió, en el sentit que qui liderés la companyia havia de ser algun executiu extern que no formés part de la família. Amb aquesta política, per allà han passat homes com Jaume Llopis o l’actual màxim executiu, David Prats Palomo, procedent del planter de l’empresa.

Avui dia, Borges és una multinacional present en desenes de països, amb una facturació superior als 700 milions d’euros i una de les branques, Borges Bain (fruits secs), que cotitza a la borsa.