L’home que va aixecar l'imperi de tints i xampús de L'Oréal

D’ençà del 2007, la premsa francesa –i en un grau més baix, l’europea– va omplir planes senceres amb una trama digna de la pel·lícula Punyals per l’esquena (Knives out, en anglès) que va ser batejada com a "cas Bettencourt". La història anava d’una vídua multimilionària, d’un fotògraf captivador i ambiciós, d’una filla emprenyada i de diversos polítics de primera línia de la República Francesa. Com és senzill de suposar, la raó de les disputes entre els protagonistes del serial era la ingent fortuna de la vídua, una senyora que semblava no ser-hi tota. Quan els regals de la senyora, de 87 anys, al fotògraf van totalitzar la xifra de 1.000 milions d’euros, la filla –única hereva– va esclatar i va demanar la tutela de la mare, a més de denunciar el fotògraf per “abús de feblesa”. Com que a la trama també hi havia un majordom que gravava converses, es va saber que el fotògraf no era l’únic beneficiari dels regals de Liliane Bettencourt, sinó que també un grapat de polítics rellevants havien rebut diners de la vídua. Al final, tot plegat va desembocar en una sèrie de detencions –inclosa la del fotògraf– i un tràngol difícil de passar per a Nicolas Sarkozy, que tenia el seu partit esquitxat per l’escàndol.

La pregunta que sorgeix immediatament és com la senyora Bettencourt havia acumulat prou diners per anar repartint alegrament veritables fortunes a uns i altres. La resposta la trobem en el seu pare, Eugène Schueller, l’home que va aixecar un imperi mundial de la cosmètica. El destí va voler que aquest jove químic, fill d’un forner alsacià, fos reclamat per un perruquer de París per ajudar-lo a crear tints per al cabell, una activitat que Schueller ja no abandonaria mai i que l’acabaria fent ric. El 1909, amb només 28 anys, va transformar els experiments amb els colorants en una empresa, la Société Française de Teintures Inoffensives pour Cheveux (Societat Francesa de Tints Inofensius per a Cabells), amb el que precisament perseguia aconseguir uns colorants que no malmetessin els cabells.

El producte estrella que va sortir de la factoria era un tint anomenat L’Auréole, en referència a un pentinat de moda a l’època, i que poc després evolucionaria cap a L’Oréal, la marca que avui dia encara triomfa a tot el planeta. Les habilitats químiques de Schueller es van combinar amb la seva capacitat comercial innata per donar com a resultat un creixement imparable que va acabar devorant fins i tot alguns dels seus grans rivals, com és el cas de la firma Rubinstein (1988), fundada per Helena Rubinstein.

A l’emprenedor francès també se’l pot considerar l’inventor del xampú tal com el coneixem ara, perquè el 1933 va treure al mercat un producte anomenat Dopal (després, Dop) que deixava els cabells molt més suaus que amb els sabons que es feien servir fins aleshores. Molt atent als canvis de modes, a la dècada dels anys trenta va començar a comercialitzar el primer bronzejador, l’Ambre Solaire, perquè allò d’estar sempre pàl·lid deixava a poc a poc de ser tendència. Les dècades posteriors serien d’una forta internacionalització de la marca, que volia arribar a tots els racons del planeta. L’empresa no ha deixat mai d’innovar fins al dia d’avui, una de les raons de mantenir-se al capdamunt del podi mundial.

Tot i que a Schueller els negocis li ocupaven gairebé tot el temps disponible, sempre va trobar escletxes per fer activisme polític, i no de qualsevol manera: va finançar i difondre publicacions d’extrema dreta, antisemites i filonazis sense cap mena d'escrúpol. Es va sentir com peix a l’aigua a la França ocupada, el que ens podria fer pensar que va patir les purgues del gaullisme (l’Épuration), però no... la seva amistat amb un jove col·laboracionista, però influent a la França de postguerra anomenat François Mitterrand el va alliberar de mals majors.

Per cert, la senyora Bettencourt va morir el 2017, amb una fortuna valorada en 36.800 milions d’euros, el que la feia la dona més rica del món en aquell moment. Tot plegat provinent del 35% que controlava de l’empresa L’Oréal, un paquet que avui està en mans dels descendents, màxims accionistes de l’empresa per sobre de Nestlé, que en té un 20%.