L'enginyer que va crear una de les grans nissagues de Neguri

L’11 de novembre del 1996, un jove advocat de Biscaia de nom Cosme va sortir de la seva feina a l’empresa de tecnologia EyS Consulting, al Parc Tecnològic de Zamudio (Biscaia), en direcció al cotxe que tenia aparcat a pocs metres de distància. Quan estava a punt d’obrir la porta del vehicle, el canó d’una pistola va alterar els seus plans. Una veu desconeguda li va dir “No et moguis i no em miris”. El segrestador el va fer seure al seient del copilot i va engegar el cotxe per recórrer cinc-cents metres, on l'esperava la resta del comando. El van sedar i immobilitzar amb cordes i, a continuació, el van abandonar en un zulo minúscul dins d’una nau industrial. Si el jove Cosme va haver de passar per aquest tràngol –que després veurem com va acabar– no va ser per la seva condició d’advocat d’una empresa tecnològica, sinó pel seu cognom: es deia Delclaux, un dels llinatges de més renom de les elits biscaïnes de Neguri. Per aquest motiu va caure a les mans de la banda terrorista ETA.

Nascut en una nissaga d’enginyers i empresaris amb arrels occitanes, Isidoro Delclaux –besoncle de Cosme– va decidir estudiar enginyeria de camins a Deusto i, després, complementar-ho amb estudis d’economia a Londres, però la Primera Guerra Mundial va frustrar aquesta segona etapa dels plans. Tot i posseir una posició acomodada, la fortuna dels Delclaux va començar a acumular-se quan Isidoro va apostar per fer créixer el negoci de compravenda de metalls i de vidres que va heretar del seu pare i el va transformar en una fàbrica capaç de produir un gran ventall de productes, des de llunes fins a miralls, passant per marcs i motllures. Hi havia entrat a treballar el 1920, i dotze anys més tard va fer la gran transformació. Fruit d’aquest propòsit, en aquell moment va néixer la primera de les empreses que els farien molt coneguts, Vidrieras de Llodio (Villosa). En el negoci familiar, Isidoro sempre va ser soci del seu germà Alberto. Més tard, el 1965, els Delclaux van crear Vidrala, una firma que avui dia encara existeix i que produeix 9.000 milions d’envasos de vidre cada any, amb una planta a Castellar del Vallès, però ja no pertany en exclusiva a la família.

Dins dels interessos d’Isidoro Delclaux també hi havia la gestió pública, de manera que durant una dècada va ser diputat de la Diputació Provincial de Biscaia (un càrrec estrenat arran de la caiguda de la capital durant la Guerra Civil, atès que havia actuat com a capità dels requetès), a més de ser vicepresident de la junta d’obres del Port de Bilbao (1937-1968) i president de la Cambra de Comerç de la localitat (1964-1968). Amb una tasca frenètica, es va implicar en multitud de projectes, com la construcció d’una autopista de peatge al voltant de Bilbao, la refineria de Petronor (Petróleos del Norte), que es va acabar instal·lant a la localitat de Muskiz (Biscaia), o l’ampliació de la fira de mostres. També va ser un representant habitual de la província com a procurador a les Corts franquistes des de la postguerra fins al final de la dictadura.

En l’àmbit empresarial va estar sempre obsessionat per l’aplicació de la innovació tecnològica a la siderúrgia i a la mineria, i també va ser un gran defensor –ja a les dècades dels cinquanta i seixanta– de la necessitat d’una profunda reconversió industrial al País Basc. La seva gran projecció social va provocar que formés part d’infinitat de consells d’administració, entre els quals es poden destacar Tubos Reunidos, Banco de Vizcaya, Petronor, Campsa, Altos Hornos de Vizcaya i la Compañía Transatlántica. La seva pertinença al Banco de Vizcaya va ser la causant d’un conflicte important a la següent generació de la família, quan es va desfermar la guerra a Neguri pel control del Banco Bilbao Vizcaya, atès que mentre el seu fill va continuar la tradició el seu nebot estava vinculat al Vizcaya.

Una bona prova de la seva fortuna és que set anys abans de morir, durant la Transició, va declarar un patrimoni de 205 milions de pessetes, tot un capital en aquells temps. Per cert, el jove amb qui hem començat el relat, Cosme Delclaux, va haver de passar 233 dies en captiveri abans de poder tornar a veure la llum. Els segrestadors no el van deixar anar fins que no van comprovar que la família els havia abonat un rescat de 1.000 milions de pessetes, probablement fruit d’una col·lecta entre les principals famílies de Neguri. Segons es va afirmar a l’època, aquesta xifra era només un primer termini de la meitat del rescat total demanat pels terroristes.