Joan Llonch, el prohom que va manar al Banc Sabadell abans dels Oliu

El 8 d’abril passat, a l’imponent Gremi de Fabricants de Sabadell es va dur a terme la presentació del llibre biogràfic de l’empresari Joan Llonch, obra de l’historiador Josep Lluís Martín i Berbois. En els moments inicials de l’acte, un dels ponents va preguntar a Josep Oliu –que també actuava com a ponent– com tenia el retorn de la seu social a Catalunya, una pregunta que sembla que va agafar desprevingut un Oliu que va respondre amb evasives acompanyades d’una ganyota d’incomoditat. Aquests dies, després de fer-se pública l’opa del BBVA sobre el Sabadell, la incomoditat d’Oliu pren una nova dimensió, perquè és l'home que haurà de lluitar amb totes les seves forces per evitar escriure l'epitafi de l'històric banc català que homes com Joan Llonch van contribuir a fer gran.

El cognom Llonch és tota una institució a la capital vallesana, on molts personatges amb aquest llinatge van treballar durament perquè la ciutat fos un pol empresarial de primer nivell, sobretot gràcies al sector tèxtil i, a conseqüència d’això, també a través del Banc Sabadell. No feia gaire que s’havia estrenat el segle XX quan Joan Llonch va venir al món, al si d’una llarga nissaga d’empresaris de teixits de la llana propietària del Vapor Llonch, la fàbrica de l’empresa familiar. Una situació econòmica còmoda va permetre al nostre protagonista alternar la direcció del negoci familiar amb una abundant activitat política, cultural i periodística. Que la seva data de naixement (2 de febrer del 1902) coincidís amb la de la fundació de la Lliga Regionalista de Sabadell devia ser una mena de senyal, perquè tan aviat com als setze anys es va afiliar a aquest partit. També en aquella època va entrar a formar part del Sometent local. Amb només vint-i-cinc anys va ser elegit president de l’Acadèmia de Belles Arts, on va establir contacte amb el grup d’escriptors locals conegut amb la denominació de Colla de Sabadell, on hi havia noms com Francesc Trabal, Joan Oliver o Armand Obiols.

Després del tràngol de la Guerra Civil –amb un breu exili inclòs–, Llonch va recuperar el control de l’empresa familiar, que no havia patit desperfectes especialment greus durant el conflicte bèl·lic. En aquella època va començar a acumular càrrecs corporatius, un senyal del prestigi que tant ell com els seus ancestres tenien a Sabadell. En aquest sentit, el 1939 va ser nomenat president de Textil Pañera, empresa de llana vinculada a la família, de la Mútua Sabadellenca i de la principal companyia d’aigües local, la Societat de Propietaris de la Mina d’Aigües de Sabadell. Un any després va passar a ser el secretari del consell d’administració de la firma La Electricidad SA –una fàbrica de motors– i també membre del consell de la tèxtil Moix Llambés Manufacturas.

Amb molt d’esforç, l’empresa Llonch SA va anar superant les restriccions pròpies de la postguerra, una època caracteritzada per la recuperació de la facturació enmig de moltes tensions a les finances provocades per la necessitat de pagar al comptat les primeres matèries. L’estabilització dels negocis i la millora de la seva salut financera van arribar al llarg de la dècada dels cinquanta, època en què Llonch encara va fundar una nova empresa, Folgueroles Tèxtil, ubicada al municipi homònim. Abans, però, el 1949 els germans Llonch van ser peces clau en la constitució del que seria la gran companyia d’aigües de Sabadell, la CASSA (Companyia d’Aigües de Sabadell, SA), que avui dia encara presta els seus serveis. I si havíem dit que als anys cinquanta havia arribat certa consolidació al món tèxtil vallesà, la dècada següent seria sens dubte l’edat d’or del sector, cosa que va permetre guanyar molts diners a empreses com la de Llonch.

En paral·lel a la carrera d’empresari tèxtil, Joan Llonch va tenir una gran activitat com a banquer, ja que el 1945 va entrar a formar part del consell d’administració del Banc Sabadell com a secretari, en substitució d’un altre dels grans prohoms del sector llaner a Sabadell, Ferran Casablancas Planell, que va passar a ser-ne president. Dècada i mitja després (1959), Llonch va començar a exercir com a conseller delegat i possiblement hauria d’haver assumit la presidència poc després, però, pel que sembla, no era prou afecte al règim, de manera que va haver d’esperar fins al 1976 per arribar aquest càrrec. Malauradament, només va poder gaudir de l’honor de la presidència durant escassos vuit mesos, perquè el novembre d’aquell any la mort el va encalçar, després d’haver-se revelat una malaltia greu durant l’estiu. Per cert, en la mateixa reunió del consell en què es va aprovar atorgar la presidència a Llonch, qui va ser nomenat director general va ser Joan Oliu Pich, pare de l’Oliu amb el qual encetàvem aquest text.