Joan Mas Cantí: la memòria del soci número 1 del Cercle d'Economia

Joan Mas Cantí (Barcelona, 1929) és, possiblement, una de les personalitats del món empresarial amb més coneixement, més anècdotes i més connexions amb els poders catalans i espanyols. Avui, amb els seus quasi 95 anys, recorda i explica amb una nitidesa extraordinària la seva vida. Mas Cantí és també memòria viva del Cercle d'Economia, de Foment del Treball, de les cambres de comerç, del Barça, del Centre Català, dels Jocs Olímpics i vestigi d'una burgesia avui cada vegada menys present.

"Sempre dic que tinc un currículum molt ple, però tinc un currículum encara més ple de coses a les quals he dit que no", explica Mas Cantí a l'Emprenem. Tot i això, la seva trajectòria –que queda plasmada al llibre Intuición y perseverancia. Joan Mas Cantí y el Círculo de Economía publicat pel Cercle d'Economia– el va portar a ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi el 1983.

El més sonat i exitós dels projectes de qui com a empresari va estar al capdavant del Consorcio de Información y Documentación de Catalunya, Calitax, dedicat al control de qualitat, va ser el Cercle d'Economia, del qual Mas Cantí n'és el soci número 1 després d'haver-ne estat el primer president (1951-1953). Era l'estiu del 1951, en ple règim franquista, quan dos amics d'uns vint anys que estiuejaven junts a Camprodon, preocupats per la situació política i econòmica del país, van decidir crear un club social per agrupar els intel·lectuals joves i compartir les seves preocupacions. Aquests dos amics eren Joan Mas Cantí i Carles Ferrer-Salat (Barcelona, 1931-1998). Mas Cantí i Ferrer-Salat van reunir diversos amics com ells, amb inquietuds i, com que en aquell moment només estaven permesos els clubs esportius, van fundar un club d'escacs amb el nom Club Comodín. "Ha de ser un nom que serveixi per a tot", opinava Mas Cantí.

El 1955, l'historiador Jaume Vicens Vives va conèixer la iniciativa i es va acabar definint com un mentor per a tots aquells joves que formaven part del Club Comodín. Des d'aleshores, el Cercle –que no es podria registrar amb aquest nom fins el 2005– va aglomerar personalitats del món econòmic, social, polític i intel·lectuals com els Güell de Sentmenat, els Molins, els Raventós, els Cuatrecasas, els Sagnier, els Suqué o els Trias de Bes, només per anomenar-ne alguns.

"De totes les persones que conec, soc dels menys preparats. Tothom diu que soc economista, però jo no he estudiat mai econòmiques. Però sí que he tingut la sort de tenir la màxima confiança de professors de tota talla, i com que tinc l'edat que tinc, això inclou tres generacions". Entre aquests, Mas Cantí cita Fabià Estapé, Fuentes Quintana, Joan Sardà –"l'economista més important que hem tingut a Catalunya"–, Ernest Lluch o Ramon Trias Fargas.

Tots ells van formar part, directament o indirectament, del Cercle d'Economia que, en pocs anys va agafar empenta i va créixer fins al punt de marcar l'agenda política i empresarial del país. Tots ells compartien la idea de "consens" i un fort sentiment europeista. Com diu Mas Cantí, la "norma" que la seva generació –i ell mateix– practicava era "col·locar-se prop del poder per influir-hi, però mai estar-hi dins".

L'orfandat de la burgesia

Mas Cantí sosté que les paraules que Jaume Vicens va pronunciar a la conferència fundacional del Cercle d'Economia, el 1958, continuen plenament vigents. "Són molt diferents els reptes de fa més de seixanta anys i els d'ara", explica. "Però el que assenyalava Vicens en referir-se a aquella burgesia —«de les seves ambicions i del seu interès, de la seva comprensió dels altres elements de la societat, de la seva nova fe al país, es poden i s'han d'esperar moltes coses»— es podria afirmar perfectament ara. No hi ha dubte que la necessitat d'aquesta ambició i aquesta fe al país és avui tan manifesta com aleshores", sosté Mas Cantí.

Per a Mas Cantí, aquella burgesia –de la qual sovint se n'ha parlat com una espècie en perill d'extinció, sobretot des de la desaparició de Convergència i Unió i el fracàs, després, del PDECat–, no està morint, però "ha quedat òrfena".

"No hi ha cap partit polític que ens representi, ni a mi i a la majoria dels que estem al Cercle", afirma Mas Cantí, que s'allunya de Junts de Puigdemont i del viratge sobiranista de l'antic espai convergent. De fet, l'empresari no té pèls a la llengua en aquest aspecte: "El procés sobiranista no ha aportat res de bo a Catalunya. Jo soc un demòcrata i el meu model és un Estat federal; sempre he estat federalista i europeista", detalla Mas Cantí.

"Visceralment de centre"

"Sempre he dit que no em volia dedicar a la política i, en canvi, al que he dedicat més hores de la meva vida ha estat justament a la política, a la societat civil i a la vida social; és el que m'ha mogut sempre –reflexiona–. Aquest llibre m'ha ajudat a conèixer-me més, i el que reconec més de mi, tal com em va dir un dia l'Estapé, és que soc visceralment de centre", diu taxatiu. De fet, Joan Mas Cantí es defineix a ell mateix com a "catalanista, de centredreta, nacionalista, sobiranista, unionista, progressista, lliberal i europeista".

Segons l'empresari, ser de centre "implica saber rodejar-te dels millors encara que no siguin exactament de la teva corda", és "saber entendre's amb els altres". "Si ets centrat i moderat, tens una característica imprescindible per la Catalunya actual: pots ser realista", determina Mas Cantí.

Una de les seves receptes per a la classe política actual seria la creació d'un "Senat consultiu, que no tingués cap poder executiu, però que aglutinés personalitats que han estat a la vida política, universitària i empresarial, que ja estiguin jubilats, però que hagin demostrat, quan han ocupat els seus càrrecs, que han fet el que calia perquè el país tirés endavant, no només el que volien els seus", detalla Mas Cantí.

Una anècdota que explica el directiu –també recollida a les memòries de Fabià Estapé– és que a l'hora de fer el Pla d'Estabilització per evitar la caiguda de l'economia espanyola l'any 1959, es va constituir una comissió d'assessors que incloïen Joan Sardà Dexeus, Enrique Fuentes Quintana i el propi Estapé, tres economistes fonamentals en la trajectòria del Cercle d'Economia. "A l'entorn de Franco no va agradar el nom de Sardà, i el mateix Caudillo va preguntar al ministre d'Economia del moment «Oiga, ministro, me dicen que este catalán que me propone para este cargo es rojo y separatista». El ministre va defensar Sardà i al final Franco en va aprovar el nomenament, lamentant-se: «Hay que ver lo difícil que nos lo ponen para escoger a los mejores»", diu, divertit, Mas Cantí. "A això és al que em refereixo, i no vull defensar el franquisme ni molt menys", afegeix.

Amb tot, el currículum de Mas Cantí també inclou el fracàs d'algunes iniciatives centristes, com el Banc d'Europa (1959) que no va tirar endavant després que Jordi Pujol entrés a la presó; o la del partit polític Centre Català (1975), que ell mateix va presidir, i va intentar una aliança amb la democristiana Unió i la UCD d'Adolfo Suárez. Aquesta és una de les més sonades.

"No té res de contradictori ser sobiranista i unionista. Ser catalanista és desitjar el millor per als catalans; ser sobiranista és voler la màxima sobirania possible sense que resti eficàcia; nacionalista perquè vull Catalunya com una nació; unionista perquè soc partidari de la Unió Econòmica Europea, i crec que avui, Catalunya, si se separés d'Espanya, no entraria a la Unió Europea", reflexiona.

El Barça i els JJOO

"He sigut el directiu que ha tingut més càrrecs de tota la història del Barça a la junta directiva. Vaig ser vocal perquè el Jordi Pujol em va proposar", detalla l'empresari. Va entrar a la junta d'Agustí Montal juntament amb Artur Suqué i, anys després, va acabar sent-ne vicepresident. "I no vaig arribar a president perquè no vaig voler-ho", assegura Mas Cantí.

El novembre del 1974, Mas Cantí era delegat de les penyes blaugranes quan aquestes van organitzar, amb motiu del 75è aniversari del club, una concentració al monestir de Montserrat. La commemoració historicoreligiosa del Barça va ser aprofitada per un centenar de nacionalistes catalans encapçalats per Jordi Pujol per convocar una reunió clandestina a l'abadia benedictina. La multitud d'aficionats culers els permetria passar inadvertits. Aquesta trobada ha passat a la història com l'acte prefundacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Entre els assistents a aquesta reunió van figurar Agustí Montal, llavors president del Barça, i molts altres de la seva junta.

Nombroses penyes barcelonistes van guardonar Mas Cantí per la seva entrega, però tots els records i insígnies van ser sostrets del seu domicili particular anys després en un robatori, incloent-hi la Creu de Sant Jordi i la Gran Creu de l'Ordre del Mèrit Civil. Va rebre les dues condecoracions el 1983, en complir-se els vint-i-cinc anys de la fundació del Cercle d'Economia. La primera, concedida per la Generalitat presidida pel convergent Jordi Pujol. La segona, pel govern espanyol encapçalat pel socialista Felipe González.

Però la relació de Mas Cantí amb l'esport no acaba amb el Barça. "Jo vaig ser qui va fer que la candidatura dels Jocs Olímpics de Barcelona tirés endavant", explica amb il·lusió. Aquí, però, hi ha un altre dels no del currículum de Mas Cantí, que va arribar quan l'aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, així com el secretari general d'Esports de la Generalitat, Josep Lluís Vilaseca, van proposar a Mas Cantí que assumís el lideratge de l'Oficina Olímpica després que Armand Carabén renunciés al càrrec. "La negativa va aguantar fins que, dies després, el meu amic Carles Ferrer-Salat em va dir «Joan, series un irresponsable, i tu no ho ets, si no acceptessis aquest càrrec que ningú millor que tu pot dur a terme i que és essencial perquè s'aconsegueixi allò que tanta gent i tu i jo volem, que és que se celebrin els Jocs a Barcelona»". Mas Cantí li va fer cas i va ser llavors quan va acceptar finalment ser comissionat de la candidatura olímpica de Barcelona.

Amb tot, els capítols de la vida de Joan Mas Cantí no acaben aquí, i passen també pel sector de l'educació, amb l'Aula Escola Europea; en l'associació empresarial (fusió de la Cambra de Comerç amb la Cambra d’Indústria i Navegació) o pel sector financer, amb el Banc d’Europa. Però tots tenen un eix comú, que l'acompanyen des de l'ara llunyana edat dels vint-i-pocs: el Cercle d'Economia. Mas Cantí acaba amb una reflexió: "Un dia, no fa gaire, Pedro Fontana em va dir: «No ens hauríem imaginat mai que el Cercle tindria el prestigi que té avui». I jo vaig replicar: «Jo el que no esperava és que avui seguiria tenint el prestigi que tenia quan va néixer»", conclou.