L’home que va derrotar la ressaca
El descobridor de l’ibuprofèn mor als 95 anys i deixa el llegat d’una pastilla mítica que va crear tot un imperi farmacèutic
Si el periodista Hunter S. Thompson hagués d’explicar qui va ser el doctor Stewart Adams, descobridor de l’ibuprofèn, és possible que optés per fer el que més bé sabia fer: el periodisme gonzo, que ell mateix es va inventar, i que consistia en acostar-se a la notícia tant com fos possible i, portant-la a l’extrem, viure-la en la seva pròpia pell.
Així, el cèlebre periodista hauria tingut clar que no era possible explicar qui va ser el farmacèutic britànic sense: a) consumir una important dosi d’alcohol, que bé podria consistir en una inopinada barreja de diferents cerveses i insensates sèries de gotets de vodka polonès; b) ficar-se tard al llit per llevar-se d’hora; c) començar el dia honorant el compromís professional malgrat l’inevitable, persistent i fins i tot agut mal de cap; i d) comprovar què pot fer l’ibuprofèn contra l’encefalitis.
Malauradament, Hunter S. Thompson va traspassar el 2005, però aquesta aproximació a Adams encara és possible optant pel pla gonzo exposat anteriorment. I així, amb una certa espessor i escassa fluïdesa verbal, aspectes que quedaran emmascarats pels processos d’edició i de correcció, aquest malmès periodista s’haurà d’afanyar a explicar que el químic va morir el 30 de gener als 95 anys, i ho va fer esquivant les primeres pàgines dels diaris. Per què hi hauria de ser? La resposta és clara: ha passat a la història com el descobridor de l’ibuprofèn, un dels medicaments més populars i del qual més s’abusa, probablement, a tot el planeta.
Mentre espera que la miraculosa pastilla de 600 mil·ligrams i un lleu regust metàl·lic faci efecte, el redactor podrà recuperar els detalls, d’aparença quasi llegendària, que van envoltar el descobriment de l’àcid propanoic2-(4-isobutylphenyl).
La història ens situa al menjador d’una casa als suburbis de Nottingham, al centre d’Anglaterra. Un llicenciat en farmàcia que encara no ha fet 30 anys treballa per a l’empresa farmacèutica Boots. S’incorpora al departament de recerca de la companyia i té una missió: trobar un tractament per a l’artritis reumatoide. El repte passa per descobrir una alternativa més potent que l’aspirina, l’analgèsic que havia regnat des del seu descobriment, a finals del segle XIX.
El seu fitxatge es va produir el 1952, i la recerca científica es va allargar durant una dècada. Pel camí, Adams va fitxar per al seu equip el químic John Nicholson i el tècnic Colin Burrows, i es van dedicar a provar prop de 600 compostos, buscant el que fos més tolerable per al cos humà.
Però, ai, la indústria farmacèutica no comptava aleshores amb els rígids i laberíntics protocols vigents avui en dia, i que han convertit la investigació en un repte a l’altura de Sísif. En efecte, com es pot veure a la foto que acompanya aquest article, aquell petit equip provava els seus compostos en la seva pròpia pell, d’una manera que Hunter S. Thompson hauria aplaudit. [Potser és el moment d’explicar que el periodista ja ha abandonat la fase de les fiblades al cap per entrar en una mena de brunzit incòmode, una fase del dolor clarament preferible però allunyada de la normalitat que requeriria l’activitat professional.]
“Creia que amb el temps tindríem èxit, sempre vaig sentir que ho aconseguiríem”, va manifestar Adams posteriorment. “Era important provar-les i estava emocionat de ser el primer de provar una dosi d’ibuprofèn”, afegia l’esforçat farmacèutic.
La llarga vida de l’heroi d’aquesta història té un moment culminant que arriba, atenció, després d’una nit d’excessos etílics. L’endemà, Adams havia de pronunciar un important discurs amb el lògic malestar que arrossegava. “Era el primer a parlar i em feia mal el cap després d’haver sortit la nit abans amb els amics”, rememorava molt després. I així, després d’una dècada d’esforços a l’humil laboratori situat en una casa als afores de Nottingham, Adams es va empassar una dosi de la creació que acabaria sent el seu llegat vital.
L’efecte no va ser immediat. Però el que el seu organisme va sentir les hores següents acabaria sent el pròleg d’una de les més impressionants creacions farmacèutiques de tota la història.
L’ibuprofèn va salvar Boots de la compromesa situació en què es trobava i va ajudar l’empresa a convertir-se en tot un gegant britànic, encara avui la cadena líder en bellesa i farmàcia al seu país d’origen, amb més de 56.000 treballadors i 2.500 botigues. La magnitud de l’empresa s’entén millor recordant que, encara avui, multitud d’empreses de tot el món fabriquen 20.000 tones anuals del remei que Adams va descobrir el 1961 i que ràpidament es va convertir en la medicina perfecta per al dolor, la febre, la inflamació, el reuma, la migranya i el dolor menstrual.
En el seu viatge a l’ibuprofèn, el periodista comprova que al cap de poques hores el dolor esdevé un incòmode record. Torna el silenci interior, és el moment d’honorar íntimament la memòria de l’home que va descobrir l’ibuprofèn i va guanyar una batalla èpica: la que lliurem contra la ressaca.