Domingo Obradors: “Si ho haguéssim de fabricar tot a Catalunya, simplement no existiríem”

En certa manera, els seus inicis passen per llocs tan diferents com Alemanya i Prats de Lluçanès.

Més o menys. A principis de segle, van convidar el meu besavi -que era inventor i ferrer- a fer un viatge a Alemanya amb l’objectiu de mostrar-li els grans progressos de la indústria tèxtil germànica. Un cop allà, en un bloc de notes, va començar a dibuixar-hi un seguit de croquis que, quan va arribar a Barcelona, va portar a la realitat, tot creant el primer teixidor de la ciutat. Per obtenir capital per poder-ne fer onze més, va demanar als habitants de Prats de Lluçanès que hi invertissin, tot prometent-los que per cada pesseta que hi aportessin ell els en podria tornar dues. Com que, al capdavall, tothom hi va acabar tenint interessos, durant la Guerra Civil va ser l’única fàbrica que no es va cremar. Més tard, la meva família va començar a fer camises amb la tela que sobrava, i va néixer Macson. Era el 1942. L’any 2000 jo i els meus dos germans vam agafar-ne les regnes. Avui tenim més de 70 punts de venda a Espanya, 250 empleats i el 2016 vam facturar 25 milions d’euros.

Són una botiga familiar que té locals al costat de grans multinacionals. Com ho han aconseguit?

Intentem ser competitius, lluitem per rotar molt les col·leccions i apliquem una filosofia semblant a la d’Inditex. Salvant totes les distàncies, és el nostre exemple a seguir: procurem tenir un bon producte en termes de qualitat, preu i rotació. D’altra banda, som una empresa que aposta molt pel planter. No ens agrada fer fitxatges estrella: els nostres treballadors comencen des de baix i van ascendint.

Són una empresa catalana, però el producte també és made in Catalonia?

No. Nosaltres fabriquem a tot arreu, però principalment a l’Àsia: si vols ser competitiu, estàs obligat a fer-ho. Has de subsistir. Avui en dia, si Macson ho hagués de fabricar tot a Catalunya, simplement no existiria. No és tant un tema de preu sinó també tecnològic. A casa nostra hi tenim fàbriques que, depenent de què els demanis, no t’ho poden fer. El que estan fent en països com Tailàndia és impressionant: no trobaràs cap camisa feta a Catalunya que sigui més bona que una de tailandesa. Aquí la indústria s’ha protegit poc. De fet, per molt que volguessin fer-ho, tampoc podrien: una gran part del deute extern espanyol és en mans dels xinesos. Així, qui s’atreveix a posar-los aranzels? És molt difícil competir amb altres països. La majoria de fabricants del sector que estan sobrevivint avui a Catalunya és perquè fabriquen una gran part del seu producte a l’exterior.

Gairebé totes les botigues que tenen a Espanya són pròpies, però en canvi volen internacionalitzar-se a cop de franquícia.

Exacte. A Espanya no funcionaria aquest model: per raons culturals és un país sense professionals de la franquícia. N’hem obert dues a Mèxic -on de moment estem en proves-, en tenim una altra a Andorra i també a Algèria. Allà hi vam obrir perquè ens van venir a buscar. Era una persona que sentia els colors de Macson i no ens hi vam poder resistir. Moltes empreses es mouen més pels números que pels sentiments. En el nostre cas, no és així: som un típic negoci familiar català i, de moment, no tenim intenció de deixar de ser-ho.